70 anys de la gelada de la Candelera

El dia de la Candelera, el 2 de febrer, de l’any 1956, una onada de fred siberià entrava de cop al centre d’Europa i baixava com una alenada empesa pel mestral fins a mitja península Ibèrica. Les temperatures per sota de zero van registrar-se arreu d’Andorra, de Catalunya, l’Aragó i València, assolint al Pirineu mínimes absolutes històriques, com els 32 graus sota zero d’estany Gento, a la Vall Fosca, encara avui en dia el registre oficial de temperatura més baixa de la península Ibèrica, assolida els dos primers dies de l’arribada del fred polar, el 2 i 3 de febrer. Per sobre dels 32 graus negatius d’estany Gento, trobem els 26 sota zero de l’estany Tort de Peguera, registrats un dia abans de la Candelera, l’1 de febrer. També al port de la Bonaigua 26 sota zero, tant en la primera fase de fred, fins al dia 5, com en la segona, que arribaria el dia 11 de febrer i duraria fins al dia 13, a l’espera d’una darrera entrada d’aire polar, encara que amb temperatures no tan baixes, entre els dies 17 i 22 de febrer. La corrua d’indrets amb temperatures negatives continua a l’estany de Sant Maurici, amb 25 sota zero, i també i entenent totes com a negatives, al santuari de Núria, amb 24; a la Molina, 21,4; a Esterri d’Àneu, 18; a Boí, 17,4; a Adrall, 17; a Puigcerdà, 16; a Oliana, 15,7; a la Seu d’Urgell, 15, i així anar cantant temperatures negatives arreu de Catalunya, a la ratlla dels 10 sota zero de les planes de Vic i del Vallès, a la línia de costa i fins a les temperatures més altes de les mínimes absolutes, els 6,7 sota zero de Barcelona a Gràcia i els 5,6 a Vila-seca, al Tarragonès. A Andorra, a la primera glopada, el dia 3 de febrer, a la central de FEDA registraven 18 sota zero i a la segona glopada 23 sota zero a Ransol i 16,5 a Engolasters.

Aquell febrer de 1956 va ser gelat i dur, per perllongar-se el fred intens, però sense grans nevades, tot i que va nevar a Barcelona i a la ratlla de mar, perquè la borrasca que atatxonava l’aire fred siberià quedava al mig de la Mediterrània, i l’anticicló, que li feia de cotilla per ponent a l’aire fred, se situava sobre la costa atlàntica. Que no nevés i no colgués de neu els carrers, va fer que el gel es posés en conduccions d’aigua i les rebentés. On sí que van tenir neu va ser a Mallorca i a Menorca, Eivissa i Formentera, amb gruixos a Mallorca, al santuari de Lluc, de 60 centímetres. I així com a la península es recorda com l’Any del fred, a Mallorca ho recorden com s’Any de sa neu. I és ben cert que la memòria ho ha servat com un fenomen metereològic extraordinari, no només pel fred ambiental, sinó per les conseqüències a l’agricultura i les afectacions al subministrament d’aigua, de llum, de transports. I encara que hi ha hagut altres temporals de fred polar, com el que va començar la vigília de Reis de 1985 i s’allargà tot el mes, la gelada de la Candelera de 1956, viva tot aquell febrer, per la seva afectació general, té un lloc preeminent en el record de la gent que ho van viure i, per simpatia, també en el de les generacions posteriors.

Un fenomen extraordinari no tan sols pel fred intens

L’afectació més greu va ser a les oliveres, perquè els mesos anteriors la bonança havia fet començar a treballar la saba i l’entrada sobtada de fred tan gèlid les va literalment coure per dins. Al país de les oliveres, a les Garrigues, al camp de Tarragona, a les terres de l’Ebre, al Montsià, al Matarranya, a les terres del Baix Aragó, on la producció d’oli és més arrelada, la gelada de 1956 els va ser un daltabaix en l’economia agrícola. Davant el trist panorama general d’oliveres i de garrofers morts pel gel, molta gent va arrencar-les, tant vives com encara mig recuperables, i en van tornar a plantar, però més vinya o avellaners. Els dolia en el cor veure com el fred cargolava les oliveres que pares i padrins i els padrins dels padrins havien cuidat i mantingut. Aquell trasbals, l’explica molt bé aquesta setmana Fernando Zorrilla al diari La Comarca, editat a Terol, i que dona cobertura informativa al Bajo Aragón Histórico. Fernando Zorrilla és el president i ànima de l’Asociación de Oliveras y Árboles Singulares de Aragón, i del seu article titulat: El año en que se heló el corazón del Bajo Aragón, li manllevem aquest fragment, perquè expressa amb tot el raonar i amb tot el sentiment allò que molta gent va sentir davant els efectes del fred i així ens ho fa sentir i notar a nosaltres: “Las drásticas temperaturas produjeron la muerte de numerosas oliveras, y los vecinos fueron testigos de ese lento proceso mientras el color de los árboles tornaba a una tonalidad parda rojiza que transformó el paisaje en un escenario apocalíptico digno de una serie cinematográfica de suspense. Finalmente, los suelos se fueron cubriendo con las hojas que caían de sus copas. Durante semanas, el único sonido que inundó los olivares del Bajo Aragón fue el del crujir de ramas, cimales y troncos quebrándose por el frío. Luego vinieron los golpes secos de los mallos sobre los tascones, y de los astrales y tronzadores sobre la madera muerta, en una sinfonía triste y monótona que se extendía por campos y montes.”