La frontera invisible: quan la IA fa sortir les dades del perímetre sobirà

Voldria portar-vos a Andorra la Vella, un dilluns al matí d’hivern.

A fora, els cims són blancs. Els aparadors de l’avinguda Meritxell projecten una llum freda. I, en un despatx envidrat –d’aquells on es veu la muntanya i ja penses en el món– un petit equip es prepara per fer una demostració.

El client no és un veí. És un banc, un operador de telecomunicacions, una asseguradora, de vegades un hospital… però a l’estranger. Perquè aquí, a Andorra, hem agafat un hàbit curiós: no exportem fàbriques, exportem serveis digitals. Venem serietat… i discreció.

Tot és a punt. Les diapositives són netes. La demo funciona. Ens diem: “Aquesta, la guanyem.”

I després, és clar, la vida decideix participar en la reunió.

Un contracte per assegurar. Un tiquet de producció que parpelleja. Un missatge d’un soci que comença amb “Urgent” i acaba amb “si us plau, abans del migdia”. El tipus de moment en què fins i tot un llama de muntanya demanaria un cafè ben carregat.

Aleshores, com a totes les empreses modernes, el reflex és immediat

Aleshores, com a totes les empreses modernes, el reflex és immediat. Quasi automàtic.

Obrim un assistent d’IA.

Hi enganxem un fragment d’un correu. Dos paràgrafs d’un document sensible. Alguns logs tècnics. I escrivim, com qui no vol la cosa: “Resumeix, proposa una resposta, digues-me què he de fer.”

Deu segons més tard, la resposta és perfecta. Més que perfecta: té aquell to tranquil i brillant que et fa sentir en plena forma, encara que només hagis dormit quatre hores.

Sense soroll, sense atac, potser s’ha travessat una frontera invisible

Tirem endavant. Hem estalviat temps.

I, tanmateix… és exactament en aquest instant quan arriba el veritable tema.

Perquè, sense soroll, sense atac, sense pirata, potser s’ha travessat una frontera invisible: la dada sensible ha sortit del perímetre sobirà.

La frontera invisible: el perill no és espectacular, és còmode

Es parla molt d’una IA que esdevindria conscient, de robots que prenen el control, d’escenaris apocalíptics. Tot això fa bones pel·lícules.

Conclusió: Madrid com a etapa, Andorra com a destinació

Però el risc real, el que ja s’instal·la, no té res de hollywoodià. És molt més banal. I, per tant, molt més perillós: és un hàbit.

Un hàbit que es diu la facilitat.

Com més potent és l’eina, més deleguem. Com més deleguem, més oblidem de fer-nos la pregunta més simple del món: “On va la informació, exactament?”

I sobretot: “Qui hi podria accedir, directament o indirectament?”

Perquè, a l’empresa, el problema no és només algú roba. El problema també és:

–un connector massa ampli,

–un compte d’administrador que queda actiu,

–un suport tècnic,

–una còpia de seguretat,

–una integració temporal que esdevé permanent.

I un dia, tard o d’hora, un client seriós acaba fent la pregunta que fa caure els somriures: “Podeu demostrar on són les meves dades, qui hi pot accedir i sota quina llei?”

I aleshores descobrim una cosa una mica molesta: no és una qüestió jurídica. És una qüestió d’arquitectura.

Sobirania: no és un eslògan, és un mecanisme

La sobirania de les dades no és només allotjar a Europa. No és una bandera en una pàgina web.

La sobirania és poder garantir –i provar:

–on resideixen les dades (i on es repliquen),

–qui hi accedeix (incloent-hi subcontractistes i suport),

–sota quina jurisdicció es pot exigir un accés,

–i, sobretot –el punt decisiu–, qui en té les claus.

Perquè la regla moderna, la que resisteix a tot, és molt simple: si el proveïdor no té la clau, no té la dada.

I amb la IA, encara és més important. Per què? Perquè la IA no es limita a emmagatzemar. Entén, correlaciona, reinterpreta. Transforma fragments en coneixement.

Ahir, teníeu un fitxer.

Avui, sense voler, podeu fabricar un perfil, un diagnòstic, una estratègia, a partir de senyals febles.

Dit d’una altra manera: el valor de les dades ja no és només en les dades. És en allò que se’n pot deduir.

Andorra: una oportunitat rara… perquè podem convertir una limitació en producte

I aquí és on Andorra té una carta extraordinària a jugar.

Els grans països tenen inèrcies. Capes. Hàbits. Reunions sobre reunions.

Nosaltres tenim la mida que permet construir ràpidament, bé i fixar un rumb.

Aquest rumb és una trajectòria en dos temps:

–Avui: recolzar-nos en una base de cloud robusta i propera, a Europa –per exemple OCI a Madrid, com a etapa pragmàtica.

–Demà: apuntar a un objectiu clar: un cloud sobirà físicament a Andorra.

I atenció: “físicament a Andorra” no és un somni de frikis. És una visió industrial: racks, xarxes, governança, un marc jurídic… i una proposta de valor exportable.

Perquè Andorra pot fer de la sobirania una oferta: un segell de confiança. Una plaça digital de referència. Un hub on els sectors regulats trobin una resposta creïble.

Aitek al centre: la sobirania de la IA ‘per disseny’, no ‘per promesa’

I aquí la pregunta esdevé: com ho fem, concretament, perquè no sigui només un discurs bonic?

Aquí és on la plataforma Aitek entra en escena.

Aitek no és només una IA. És una plataforma 0-code, agentiva i holística, concebuda per industrialitzar la IA dins dels processos… sense convertir l’empresa en un colador.

La seva idea és fàcil d’entendre, fins i tot sense ser enginyer:

–Primer, estructura els usos. Menys copiar-enganxar salvatge, més workflows controlats.

–Després –i aquest és el punt que fa aixecar les celles a bancs i hospitals–, Aitek impulsa un principi molt fort: les dades continuen xifrades i la comprensió només és possible amb la clau del client.

En clar: encara que un servidor vegi dades, no les pot llegir com un humà. Només veu soroll xifrat.

I pel coneixement de negoci, Aitek va més enllà: es pot encapsular aquest coneixement en knowledge cartridges xifrades, indexades en una base vectorial. Es pot retrobar i interrogar… però el coneixement privat només esdevé intel·ligible en el moment de la consulta, des del client, amb la seva clau.

I fins i tot la interrogació pot pensar-se com un NML (llenguatge natural però estructurat) dissenyat per protegir la substància.

Siguem prudents: no es tracta de dir “l’única plataforma del món”. Però sí que podem dir una cosa sòlida: Aitek forma part de les molt poques plataformes que porten la sobirania fins al mecanisme tècnic. I això és una promesa que es pot provar.

El gir: “Ni tan sols nosaltres podem llegir les vostres dades”

En aquest punt, s’entén el canvi.

La sobirania moderna no és només on són els servidors.

És: qui pot entendre?

I el millor argument, el més simple i el més potent, és aquest: “Les vostres dades continuen sent vostres. Ni tan sols nosaltres les podem llegir.”

Si sou un banc, és tranquil·litzador.

Si sou un hospital, és indispensable.

Si sou un operador, és estratègic.

Si sou una administració, és vital.

I per a Andorra, és un avantatge competitiu immens: un petit país que pot dir al món: “Us oferim IA, però sobretot us oferim la prova de la confidencialitat.”

Conclusió: Madrid com a etapa, Andorra com a destinació

Torno al nostre dilluns al matí.

El veritable perill no era la IA.

El veritable perill era el gest fàcil: enganxar un tros de realitat dins d’una eina, sense preguntar-se on va.

La nostra proposta és fer que aquest gest sigui innecessari.

Avui: industrialitzar la IA amb Aitek, assegurar amb el xifratge i les claus al costat del client, allotjar tan a prop com sigui possible dins d’un marc europeu robust.

Demà: instal·lar un cloud sobirà físicament a Andorra i oferir al món una IA exportable amb una promesa mesurable: confidencialitat, control, prova.

Perquè, al capdavall, el futur no triarà només tecnologies.

Triarem els ecosistemes capaços de dir, amb proves: “Podeu utilitzar la IA. I continuar sent sobirans.”