El sou mínim puja, la classe mitjana s’encongeix
La darrera notícia que hem vist sobre la pujada del salari mínim a Andorra fins als 1.525 euros mensuals s’ha presentat com una mesura de justícia social. Cal dir que la intenció és respectable, ja que busca protegir els salaris més baixos davant l’augment del cost de la vida. Ara bé, també cal entendre que l’economia no respon només a bones intencions i que els efectes col·laterals d’aquestes decisions fa anys que comencen a ser visibles.
En una economia petita i fortament basada en els serveis com l’andorrana, la pujada continuada del salari mínim tendeix a traslladar-se amb rapidesa als preus dels productes que consumim, ja siguin bars, restaurants, comerços, oci, etc. Per a poca sorpresa de tothom, els empresaris, amb poc marge per absorbir aquests increments salarials forçats, acaben repercutint aquesta pujada en els preus dels productes o serveis, afectant directament les despeses de la població.
És a dir, els preus dels productes i serveis pugen de manera substancial, però la seva qualitat no ho fa en la mateixa proporció. Tot ens costa més, però no és millor.
El gran perjudicat d’aquest procés, sens dubte, és la classe mitjana. Aquella que no cobra el salari mínim, però tampoc se situa en els trams d’ingressos alts. Quan el salari mínim puja amb força, molts salaris intermedis no segueixen el mateix ritme. La distància entre uns i altres s’escurça, mentre la inflació afecta tothom igual. Any rere any, la classe mitjana perd poder adquisitiu, capacitat d’estalvi i marge de maniobra.
Des del meu punt de vista, aquest fenomen envia un missatge preocupant als joves: l’esforç, la formació i l’assumpció de responsabilitats cada vegada compensen menys a mitjà i llarg termini. Aquest fet acaba debilitant el teixit econòmic i social del país.
No hi ha cap dubte que protegir els salaris més baixos és necessari. Però fer-ho sense abordar el veritable problema del cost de la vida, especialment l’habitatge, pot acabar empobrint silenciosament el grup que sosté l’economia. La classe mitjana no desapareix de cop: s’encongeix lentament. I quan això passa, tots hi acabem perdent.