La Justícia viu prop de casa meva
El que té un lloc operatiu és l’administració judicial
Anomenar l’edifici judicial d’Andorra “Seu de la Justícia” no és una simple llicència ni una absurditat innocent. És una volguda amalgama entre un sistema i l’ideal que hauria de servir amb rigor i humilitat.
La justícia, amb majúscula o minúscula, no és una cosa que pugui “seure” enlloc, no és quelcom amb cara i domicili. Es tracta d’un absolut, d’una quimera filosòfica i moral que orienta, o hauria d’orientar, tant l’acció de l’humà com l’activitat dels tribunals. Escriure que aquest anhel universal i etern té la seva “seu” a Andorra la Vella és tan absurd com afirmar que la veritat té oficina o que l’equitat està a la planta tercera.
El que té un lloc operatiu és l’administració judicial amb tots els seus problemes. No valen les usurpacions: cap sistema judicial pot identificar-se, sense fissures, amb la justícia mateixa. Confondre l’instrument amb el principi, dir que la justícia “és aquí”, dins aquest edifici, significa que tota decisió hi serà moralment autosuficient, amb una aura de legitimitat gairebé metafísica.
El lloc mereixia un nom sobri i institucional: “Administració judicial”. Si es volia una referència espacial, “seu judicial” quedava correcte. Però es va optar pel rètol arrogant, pel concepte inflat. Amb aquesta dinàmica, l’hospital seria la “Seu de la Salut”, com si també hi fos garantida, la universitat s’elevaria a “Seu de l’Intel·lecte”, i el Consell General a “Temple de la Voluntat Popular”, perquè com sabem, allí hi és venerada.
Parlem d’un dèficit de cultura, com sempre. Tanmateix, el fet va més enllà, perquè les paraules són conceptes. Quan l’Estat posa nom a un edifici, no solament li decora la façana: crea un relat. Aquí, el relat implícit i aberrant és que la justícia està garantida per la pròpia realitat de l’edifici.
Aquesta vel·leïtat autoreferencial hauria d’haver provocat, crec jo, cert malestar en una societat que es pretén madura. No ho ha fet. No valdrà estranyar-se si algun togat, actuant ex cathedra i ungit en Seu de la Justícia, invoca un dia el dogma d’infal·libilitat.