Els boscos climàcics, organismes vivents? (i II)

I podem corroborar també la realitat dels boscos climàcics com a organismes unitaris a partir d’un exemple molt concret, que exposem a continuació: el de l’alzinar amb marfull (Viburno tini-Quercetum ilicis subass. pistacietosum). Als Països Catalans, aquest bosc constitueix una comunitat climàcica o potencial que s’estén pel Rosselló, la part baixa del Conflent, gairebé tot el Vallespir, per àrees importants de l’Empordà, la Selva, el Maresme, el Vallès, el Barcelonès i el Baix Llobregat. Més al sud, i també en l’àmbit d’aquests Països Catalans, apareix, encara que molt més escàs, al Montsià, la serra del Desert de les Palmes i la serra d’Espadà, i té el límit meridional a les muntanyes de la font Roja, a la comarca d’Alcoi. Amb uns alzinars d’unes característiques molt semblants, el trobem també en sectors de Mallorca i de Menorca.

Els incendis també donen lloc a una modalitat particular de paraclímax

L’alzinar amb marfull presenta uns estrats arbori, arbustiu i lianoide alt molt densos, amb unes taxes de recobriment que poden ser del 100%. I aquesta densitat de recobriment, no pot interpretar-se com una resposta del mateix bosc a la violència amb què moltes vegades cau la pluja en aquestes àrees de la Mediterrània occidental? La massa densa d’alzines i d’arbustos és un paraigua que intercepta les gotes de pluja que poden caure amb una virulència extrema, frena la seva velocitat de caiguda i transmet d’una manera lenta aquesta aigua, que regalima ara pels troncs, les tiges i les fulles fins a la superfície del sòl del bosc en forma d’un degoteig suau i d’un escolament en petits filets, ja inofensius. D’aquesta manera, l’alzinar es protegeix de l’erosió que pot provocar la pluja torrencial; es protegeix, en definitiva, de la seva mateixa desaparició com a entitat viva. Tot sembla com si el bosc estigués dotat de pensament, com si ell sol es posés a rumiar com fer front als enemics per protegir-se’n, talment com fa l’ésser humà o el conjunt dels animals en general davant del perill. Però parlem aquí d’uns vegetals, i això, que puguin pensar, pot sorprendre encara més.

La selva equatorial, amb la seva capçada tan densa d’arbres, és, així mateix, un exemple paradigmàtic de com el bosc desenvolupa estratègies en benefici de tot l’ecosistema de la pluviïsilva, per tal de no ser malmès per unes pluges molt intenses, que poden arribar a assolir en aquesta regió equatorial una intensitat màxima de fins a 100 mil·límetres en una hora.

Com tots sabem, la petjada de les societats humanes és molt forta i molt antiga a la conca del Mediterrani, i el bosc primigeni hi ha estat profundament alterat per l’ésser humà des de temps immemorials. D’aquell bosc primari només en queden petits retalls, i la seva destrucció o degradació ha conduït a greus problemes erosius i ambientals. Precisament, la desaparició del bosc climàcic d’esclerofil·les ha menat a desviacions secundàries o paraclímaxs, les quals, si bé consisteixen en unes formacions o comunitats estables, almenys aparentment, també és cert que representen una situació molt diferent de la clímax, i a més d’una categoria inferior. És el cas de moltes pinedes mediterrànies, que són precisament paraclímax de substitució d’aquest bosc esclerofil·le.

La paraclímax pot definir-se amb precisió com una situació regressiva estable (Ferreras i Fidalgo, 1999), a la qual pot arribar-se per una degradació progressiva des de la mateixa vegetació climàcica, al llarg de la qual el sòl pateix una degradació que impedeix qualsevol possible retorn a la primitiva clímax. El més habitual és que s’hi arribi després de la destrucció directa de la comunitat climàcica, que pot prolongar-se durant molt de temps, en el transcurs de la qual el sòl resta sotmès a una forta erosió i degradació que desvien qualsevol evolució posterior en direcció a la paraclímax (Ferreras i Fidalgo, 1999).

Els incendis, quan són un fenomen repetit d’una manera periòdica, també donen lloc a una modalitat particular de paraclímax, en què les espècies piròfiles (adaptades al foc) predominen durant les fases de recuperació entre un incendi i el següent. Per a aquest tipus de desviació secundària, hom ha emprat molt apropiadament el terme de piroclímax.

En un altre àmbit climàtic molt proper al nostre, el del clima temperat humit, tenim una paraclímax en les nombroses landes atlàntiques i en les pinedes secundàries que ocupen espais la clímax teòrica dels quals és el bosc caducifoli.