Potser el primer pas no és fer-ho millor

Hi ha dies que comencen ja amb el cervell cansat. Abans de sortir de casa, tot arriba alhora: el soroll del carrer, un missatge pendent, una tasca que no s’ha fet, una conversa que encara ressona al cap. I la sensació és sempre la mateixa: “No hi arribo.” No perquè faltin hores, sinó perquè tot pesa massa.

Algunes persones viuen així des de fa anys. Pensant que el problema és seu. Que són desorganitzades. Que si s’hi esforcessin una mica més, tot seria més fàcil.

Hi ha dies en què no poden començar res. Obrir un correu sembla una muntanya. I, de cop, una nit qualsevol, reorganitzen tota la casa a les deu de la nit amb una energia inesperada. Tot o res. Extrem o bloqueig. I, després, culpa.

La ment tampoc descansa gaire. Mil pestanyes obertes alhora: idees pendents, converses internes, emocions. I també pestanyes reals a l’ordinador, perquè tancar-ne una sembla perdre alguna cosa important. Com si tot fos urgent. Com si res pogués esperar.

Fan llistes per sentir-se en control. I, després, s’angoixen només de mirar-les. Volen relaxar-se, però no poden. Assegudes al sofà, acaben endreçant calaixos, buscant informació a Google, planificant projectes nous o començant idees que mai es duran a terme. El cos està cansat, però la ment no sap aturar-se.

En l’àmbit social, moltes d’aquestes persones funcionen bé. Connecten, escolten, riuen. Algunes tenen una empatia finíssima, capaç de notar un canvi d’ambient abans que ningú digui res. Però quan s’acaba la trobada, necessiten silenci. Dos dies. Tres.

Respondre missatges també pot ser una muntanya russa. Contestar quan arriba un pic d’energia, desaparèixer quan aquest s’esgota. No és desinterès. És esgotament. Però costa d’explicar. I encara més de justificar.

I després hi ha la culpa. Repassar errors una vegada i una altra. Recordar converses, oblits, decisions. Com si revisar el passat fos una feina a temps complet.

Durant molt temps, tot això s’ha explicat com manca de disciplina, immaduresa o falta de voluntat. Però en els darrers anys, la mirada ha començat a canviar. Moltes d’aquestes experiències s’entenen avui com manifestacions funcionals d’un cervell amb un funcionament d’atenció diferent, com el que s’observa sovint en el TDAH en adults.

Això no vol dir posar-se una etiqueta. Ni molt menys fer un diagnòstic llegint un article. Aquests no són criteris diagnòstics, sinó senyals i patrons de funcionament que la literatura descriu com a freqüents en persones amb TDAH, especialment en aquelles que han passat anys adaptant-se, compensant i exigint-se molt més del que es veu des de fora.

I aquí passa una cosa important. Quan algú entén que potser no és mandrós. Que potser no és caòtic. Que potser no és inconsistent. Quan algú descobreix que el problema no era falta de voluntat, sinó falta de context… alguna cosa s’afluixa.

No és una solució màgica. Però és un canvi de mirada. I, sovint, també un alleujament. Perquè potser no cal castigar-se tant. Potser no cal viure amb aquesta duresa constant. Potser el primer pas no és fer-ho millor, sinó entendre’s una mica més.

La pregunta no és què et passa. La pregunta és: què t’has exigit durant anys sense saber com funciones de manera interna?

I potser, només potser, saber-ho no et defineix. Però sí que pot ajudar-te a deixar de lluitar contra tu mateix.