Quan el país es col·lapsa, els de casa, al marge

Andorra sempre ha estat un país d’acollida. El turisme, les visites de caps de setmana i la gent que ve a gaudir de la muntanya formen part de la nostra realitat i també de la nostra economia. Ningú ho posa en dubte.

Però una cosa és acollir, i una altra molt diferent és viure permanentment col·lapsats.

En els darrers temps, molts residents tenim la sensació que el país ha superat el seu límit en determinats moments de l’any. Hi ha zones on aparcar s’ha convertit en una odissea, espais públics saturats, carreteres congestionades i serveis pensats per a una capacitat que ja no dona més de si. I el més preocupant és que, sovint, els que acabem pagant les conseqüències som els que vivim aquí tot l’any.

Hi ha dies en què els veïns no podem aparcar prop de casa, no podem moure’ns amb normalitat o hem de renunciar a activitats quotidianes perquè tot està ple. No parlem d’excepcions puntuals, sinó d’una situació que es repeteix cada cop amb més freqüència. Aquest escrit no va contra ningú. No va contra el visitant, ni contra el turista, ni contra la gent que ve a treballar o a passar uns dies. Va a favor del dret dels residents a viure amb una mínima qualitat, a poder fer vida normal al seu propi país.

Potser ha arribat el moment de reflexionar seriosament sobre els límits de capacitat, la gestió del trànsit, els aparcaments, la regulació en segons quines zones i franges horàries, i sobretot sobre un model que no pot créixer indefinidament sense tenir en compte qui hi viu.

Andorra no pot acabar sent un lloc on els de casa ens sentim estrangers. El creixement ha de ser compatible amb el benestar dels residents. I això no és una queixa, és una necessitat.