Et mereixes tot el que vas fer als altres

Hi ha frases que no jutgen, però interpel·len. Que no assenyalen amb el dit, però col·loquen un mirall davant de l’ànima. Aquesta n’és una. No parla de càstig ni de premi; parla de coherència. D’aquella misteriosa llei –humana, emocional, gairebé espiritual– segons la qual allò que donem acaba trobant-nos.

Vivim en una cultura que sovint mesura l’èxit pel que s’acumula i no pel que es dona. Tanmateix, quan el soroll baixa i la vida ens demana comptes en silenci, no recordem tant el que vam tenir com el que vam fer sentir als altres. És aleshores quan apareix la veritat nua: cada gest, cada paraula, cada omissió ha anat deixant empremta.

Vas fer mal… o vas cuidar. Vas ignorar… o vas escoltar. Vas criticar… o vas elogiar. Vas tancar portes… o vas oferir refugi. Vas ser indiferent… o vas ser present. Res d’això desapareix. Tot queda inscrit, primer en aquells que t’envoltaven i, més endavant, en la teva pròpia història interior.

Aquesta frase no amenaça; responsabilitza. Ens retorna l’autoria de la nostra vida. Perquè si allò que vam sembrar va ser por, duresa o menyspreu, és lògic que el retrobament amb nosaltres mateixos incomodi. Però si el que vam donar va ser temps, respecte, tendresa o justícia, aleshores el retorn serà amable. Serè. Lluminós.

No es tracta de perfecció. Tots fallem. Tots ferim alguna vegada. La diferència és si vam aprendre, si vam demanar perdó, si vam intentar reparar. La por neix quan fugim d’aquesta revisió honesta. La felicitat, quan l’abracem.

Al final, la vida no ens retorna exactament el que vam fer, sinó en qui ens hem convertit en fer-ho. I aquí rau la pregunta més important: et reconeixes en els teus actes?, pots mirar-te amb pau?

Perquè potser la veritable recompensa –o el veritable ajust de comptes– no arriba de fora, sinó de dins. Per això, la pregunta no és si mereixem el que arriba, sinó què hem triat donar mentre caminàvem. I potser, només potser, merèixer el que vas fer als altres és l’oportunitat més justa que la vida ens dona per tornar a triar millor.

La bona notícia és que sempre som a temps de canviar la direcció de la sembra. Cada dia ofereix la possibilitat de triar millor, de reparar, d’estimar amb més consciència. Vivim sembrant, moltes vegades sense adonar-nos-en, i el temps s’encarrega de mostrar-nos el fruit d’allò que hem ofert als altres.