Passaport

Llegíem fa poc al Diari –on, si no?– que el passaport andorrà franqueja l’entrada a 171 estats del món sense necessitat de visa i és el quinzè del món que més n’obre. I això ens recorda obstacles i opinions de temps passats; no tan llunyans com quan calia l’apadrinament francès i del Quai d’Orsay per sortir. Deien ells que el bisbe copríncep estava per a les ànimes, que dels tràmits de les persones andorranes de cara a l’estranger ja se n’ocupaven ells.

En aquells temps de cuinar nova Constitució, i en una entrevista, vam preguntar al cap de Govern Òscar Ribas (a.c.s.) com s’havia aconseguit superar aquesta resistència, i la resposta va remetre al president de la República veïna i copríncep: “vostè ocupi’s dels altres veïns i d’aquests no es preocupi, que ja me n’ocupo jo”.

Aquest fet ens recorda obstacles i opinions de temps passats

I així va ser, si hem de jutjar pels resultats. I per això sembla de justícia que als dos trams de l’avinguda central d’Encamp es personalitzessin els noms i passessin de genèrics –copríncep francès i episcopal– a Mitterrand i Martí, com figuren ara, canviant-nos l’adreça postal sense moure’ns de la mateixa casa. Una curiositat més d’entre les peculiaritats andorranes.

En aquells temps, andorrans autoanomenats “de pota negra” aconsellaven als més o menys nouvinguts del sud que no canviéssim la nacionalitat perquè així evitaríem el que un altre dels andorrans de soca-rel lamentava en una tertúlia de ràdio: “estic fart de fer cues a fronteres amb els moros i els negres”. Potser avui hauria evitat la “incorrecció política”, en tot cas innecessària amb l’homologació internacional de l’Estat andorrà amb la Constitució i l’entrada a l’ONU amb l’històric discurs en català de l’aleshores cap de Govern.

Qui aleshores encara estava lluny de complir els requisits per accedir a la nacionalitat amb tots els drets, inclosos els polítics, pensava que era ben fàcil aconsellar contra el canvi de passaport per evitar incomoditats, quan ja es tenia a la butxaca. Ves per on, ara es pot anar pel món amb el document nacional sense els antics entrebancs, o gaire. Almenys a 171 dels dos-cents (si fa no fa) membres de les Nacions Unides.

La Llei ha anat alleujant les exigències per a la naturalització, tot i que encara no tant com ha proposat l’oposició parlamentària i ha aconsellat el Consell d’Europa diverses vegades. Però aquesta, com l’accés d’altres europeus al vot en les nostres eleccions locals, són altres històries i altres qüestions potser pendents del nou marc de relacions amb la UE.

El pas del temps sempre porta canvis. I, si no, al temps –valgui la redundància–. Per ara estaria bé, a la vista dels col·lapses de trànsit recents per nevades, posar-hi remei i eliminar uns obstacles que no depenen d’altres decisions ni mans que no siguin nostres.