Neu, cadenes i educació

No fa gaires dies, en plena tanda de nevades, l’honorable senyor cònsol major de Canillo, Jordi Alcobé, expressava la necessitat d’una major conscienciació quan se surt de casa amb neu, sigui a peu, sigui en cotxe. Pel que fa a anar per la vorera, recordava el costum, establert per sentit comú, d’agafar la pala i sortir al carrer per treure la neu davant de casa, per tal, entre tots, de poder transitar. Bon costum practicat durant molts anys però avui en dia, tal com se’n dolia el senyor cònsol, poc practicat. “Ara truquen al comú a veure quan passarà la màquina.” També demanava, vista la situació de caos de trànsit, provocada a Racons, a causa de no portar els equipaments per a la neu de cotxes i autocars que hi van quedar aturats, major control a les fronteres o en punts determinats, de cara a poder evitar la circulació a aquells que no portin el preceptius equipaments de pneumàtics d’hivern o disposar de cadenes de les de sempre o de fundes tèxtils.

Els precs sorgits de Canillo, els pot subscriure bonament tothom que sigui conscient que Andorra és un país de muntanya, un país de neu, i cal saber circular quan la nevada és de les bones. Circular ben calçats de peus i també ben calçats els cotxes, perquè la neu i el gel són sempre de mal transitar. Perquè encara que les màquines llevaneu del Govern i els comuns facin la treta de neu, la responsabilitat de cadascú es fa necessària, amb el comportament adequat. Si hi afegim el component dels turistes, la cosa encara es fa més complicada, perquè no estan avesats a la neu i si es presenten al país sense anar equipats, se’ls pots complicar en particular el dia i de retruc complicar-lo a la resta del seu voltant, tal com veiem quan comencen a relliscar els cotxes i els autocars. Però alerta que no tan sols s’hi veuen matrícules estrangeres en el panorama de cotxes entravessats o avorats, també i no pas poques, matrícules andorranes, en teoria sabedors, els seus conductors, d’haver d’anar equipats de l’1 de novembre al 15 de maig amb pneumàtics d’hivern o de tenir a punt les cadenes o les fundes tèxtils per posar-les quan cal i com cal, si és que les saben posar. Serà que no ho saben!, és l’exclamació de sorpresa i d’indignació dels que ho fan bé. I potser en part és això, que no ho saben però pitjor és si no ho volen saber.

Per això cal educar, cal informar i advertir de com s’ha d’anar pels carrers i per les carreteres quan fa temps de neu, sigui en plena nevada, quan ha acabat i quan gela i quan es fon. De res hi farà que els comuns treguin la neu, escampin sal i mirin de tenir voreres i carrers en condicions, que seran mínimes perquè repetim-ho, Andorra és un país de neu i de muntanya, un país al bell mig del Pirineu, que és una serralada on els hiverns poden ser molt crus. De res hi faran els serveis comunals sense la implicació de la gent. Sense sentit comú, sense seny. En parlàvem també fa uns dies de seny davant les imprudències de sortir a la muntanya quan el risc d’allaus és pronunciat, advertit i anunciat. Seny i respecte, més equipaments de protecció personal. I veient les imatges facilitades aquesta setmana per l’estació de Pal Arinsal, del parell d’esquiadors de muntanya que van passar per tram prohibit sense fer-ne cas, exposant-se a l’allau provocada per l’estació, veient aquestes imatges, afegirem al seny i al respecte, educació.

Aquella Andorra d’abans, la de la pala de neu a punt a l’entrada de cada casa, la de fer callís o rota, ha quedat engolida per l’estructura urbana i la manera de viure actual. Una manera de viure, la d’abans, de poble, rural, desplaçada per una actual manera de viure urbana, amb derives i tarannàs urbanites, tal com es diu normalment, poc adients als hiverns de muntanya, desconeixedors de com s’ha de viure a l’hivern a muntanya. Recordo, i quan arriben aquestes nevades d’hivern ho recordo encara amb més vivor, la primera vegada que vaig veure posar unes cadenes. Va ser a l’estació de l’ESSO, la ja desapareguda estació de l’ESSO ran de Valira, més enllanet de la Rotonda i del Prisunic, a tocar de La Poste. Una tarda de diumenge d’hivern de mitjan anys setanta amb neu pertot i un cotxe parant a fer benzina i demanant, amb educació, si us plau, “d’ajudar-nos a posar les cadenes, que no en sabem”. El treballador de la benzinera, l’aplomat i educat Josep Alsina, el recordat fotògraf, els va posar les cadenes i mentre hi feinejava, va ser quan els va preguntar: “Vostès d’on són?” “Venim de Sabadell, som de la Creu Alta.” El Josep Alsina, sense deixar de mirar la roda i de collar la cadena, ajupit, amb l’aiguaneu a les espatlles, va exclamar: “Jo hi vaig néixer a Sabadell!” Amb les cadenes ja posades, el matrimoni de Sabadell, agraït i content, va pagar la benzina amb propina generosa, va acomiadar-se educadament i va sortir del despatx. Monsieur messier Alsina, que és com li dèiem, va continuar explicant-me les fotografies d’un llibre d’animals de l’Àfrica, a tot color, dels que publicava i regalava l’ESSO. Girafes, hipopòtams, gaseles, elefants, lleons..., una tarda de diumenge d’hivern d’Andorra passant pels ulls d’un nen de 10 anys, escoltant-ne els noms traduïts del francès al català per una veu assenyada. Recordo la mà vigorosa de monsieur Alsina girant full i marcant decidit amb el dit el cim nevat del Kilimanjaro, que es veia lluny, en una bella estampa d’elefants a les planes d’Amboseli: “Veus, allà a Àfrica també hi cau neu, però la d’aquí és més propera”, em va dir amb solemnitat i mirant-me amb aquells ulls d’home clars i vius com els del lleó del llibret que teníem sobre taula. I cada cop que passo amb neu a tocar d’on hi havia l’ESSO, encara les sento les seves paraules i recordo la mirada. I sovint també penso que si Andorra pogués tenir ni que fos la meitat de la humanitat que es respirava i la meitat de l’educació d’ara fa cinquanta anys, potser la neu també la tindríem més propera, la notaríem més propera i les nevades es portarien millor.