Els boscos climàcics, organismes vivents? (I)

Encara que els boscos climàcics representen ecosistemes en què la competència entre els diferents individus vegetals que els formen és màxima, ¿no és prou raonable poder considerar també aquests boscos climàcics com a organismes vivents que funcionen en els termes d’unes unitats resultants de les relacions de cooperació que poden establir-se entre els seus diferents components?

La nostra resposta es decanta pel sí. Efectivament, podem considerar les comunitats forestals primàries en els termes d’unes entitats en les quals es produeix un doble joc d’ambivalències: d’una banda, i atès que la competència hi és la màxima, constitueixen l’expressió fefaent de la idea darwinowallaciana de la lluita per la vida; de l’altra, en parlar de les relacions de cooperació necessàries per assegurar la conservació del bosc com un organisme unitari, ens podem remetre al concepte de la unitat dins la diversitat, d’Alexander von Humboldt, un concepte en què les relacions interactives entre la multiplicitat d’individus que conformen el món natural ha de conduir a un tot global integrat que n’assegura l’estabilitat i l’equilibri.

La realitat de la lluita per la vida a l’interior d’un bosc ben constituït pot observar-se quan passegem per una avetosa pirinenca que evoluciona ràpidament cap a una situació qualificable de climàcica. Com a exemple, tenim la forest d’avets de la vall del Madriu (Pirineu andorrà), en la qual podem veure, en molts dels seus indrets, en espais de tan sols dos o tres metres quadrats de superfície, la munió considerable de plàntules i de plançons d’avet que pugnen els uns amb els altres per poder desenvolupar-se. Pugnen per l’espai, per l’aigua, pels nutrients minerals del sòl, fins i tot per la llum. Segurament, només un d’ells aconseguirà l’objectiu d’esdevenir un avet de gran port; els altres quedaran anul·lats per aquest exemplar més vigorós. L’exemplar que té més possibilitats de reeixir no ha de ser forçosament el que nosaltres veiem en un moment donat com el més gran; tal vegada aquest exemplar més dotat i més competitiu pot ser un individu més petit que, a la llarga, en traurà un avantatge, si no se’l talla o si una maltempsada natural qualsevol no acaba amb la seva vida. La lluita entre els exemplars d’avet és una lluita intraespecífica, o sigui, entre individus de la mateixa espècie, que a vegades és més aferrissada que la lluita interespecífica o entre espècies diferents.

La selecció natural, idea formulada per Charles Darwin i pel seu col·lega Alfred Wallace, ha de fer-se, en una espècie vegetal, per exemple l’avet, a partir d’un gran nombre inicial d’individus que participin en el combat (seguint la terminologia darwinowallaciana), i començant per les mateixes diàspores produïdes en el decurs de la pol·linització i després dispersades que aconsegueixen d’allotjar-se en el sòl. D’altra manera, la piràmide ecològica, que s’inicia amb els anomenats vegetals clorofíl·lics, no se sostindria.

Pel que fa al segon aspecte esmentat, tenim una primera manifestació del comportament com un tot conservatiu de les comunitats forestals climàciques en el fet que, en aquests complexos, la densitat de l’ocupació del sòl i dels diferents nínxols ecològics representa una resistència a la penetració d’elements estranys, que no troben un lloc per on establir-se.

Les connexions interactives, expressades per Humboldt, entre les diferents parts d’una natura que es mostra summament rica i diversa en totes les seves formes i que, alhora, integra totes aquestes formes en una unitat global o totalitzadora troben en el paper que tenen els fongs un element clau per a la pervivència dels boscos com a entitats orgàniques. Entre els fongs i la resta dels vegetals del bosc s’estableixen unes aliances que són vitals, amb uns graus d’especialització sovint importants que a vegades resulten extraordinaris. El bosc, com a globalitat, subsisteix gràcies al fet que els arbres estan connectats per una xarxa subterrània de fongs que els permet d’obtenir nutrients i els ajuda a compartir recursos. Però els fongs no solament són decisius per a la vegetació forestal, sinó també per a qualsevol altre tipus de formació o planta. Això fins al punt que la colonització de les terres emergides per part dels vegetals no hauria estat possible sense els fongs. El sòl seria, en cas de no haver-hi la participació dels fongs, un enorme dipòsit de matèria orgànica bruta sense transformar i cap vegetal no hi podria viure.