Mercosur: el preu ocult del menjar barat

Amb l’acord entre la Unió Europea i el Mercosur sobre la taula, els andorrans ens ho mirem amb certa distància. Com si no anés amb nosaltres. Com si passés lluny. Però no passa tan lluny. Tot el que entra als mercats veïns acaba entrant aquí. I sempre ho fa amb conseqüències.

A nosaltres, els andorrans, ens agrada dir que estimem el territori.

Ens ho repeteixen en discursos, en plans estratègics i en campanyes publicitàries de promoció.

Si el turisme és el motor del país, també ha de pagar benzina

Ens ho diuen molt. Sobretot quan no implica canviar res.

Encara som a temps de decidir si volem ser un país amb muntanya viva o un país que la recorda amb nostàlgia mentre sopa carn importada.

L’acord amb Mercosur no vol dir només carn barata.

Vol dir cereals, soja, sucre, fruita i pinsos produïts a gran escala, amb costos molt baixos i amb normes ambientals i sanitàries que aquí no serien acceptables. Vol dir competir des d’un país de muntanya –amb pendent, fred i limitacions estructurals– contra un model pensat per produir molt, molt ràpid i molt barat.

Però el territori no es manté sol.

El mantenen pagesos i ramaders que cada any fan números que no surten, mentre nosaltres celebrem si el preu del carro de la compra baixa uns cèntims.

La soja i els cereals que abarateixen la carn europea tenen sovint un origen clar: la pressió sobre grans territoris naturals. No tan sols l’Amazònia, sinó també el Cerrado brasiler o el Gran Chaco argentí i paraguaià. Espais convertits en monocultius, macrogranges i latifundis immensos, amb mà d’obra barata i impactes ambientals que aquí no acceptaríem. Aquí protegim la muntanya i parlem de biodiversitat mentre importem productes vinculats a la destrucció d’ecosistemes a milers de quilòmetres. La contradicció és tan gran que gairebé fa vergonya assenyalar-la.

I no parlem només de ramaderia.

Parlem de camps que deixen de sembrar-se perquè no surten els números.

D’horts que desapareixen mentre parlem de sobirania alimentària en abstracte.

De producte local que queda arraconat perquè el mercat, deixat sol, sempre tria el més barat.

I després ens sorprenem.

Ens sorprèn que tanquin explotacions.

Ens sorprèn que s’abandonin terres.

Ens sorprèn que el paisatge es degradi quan ningú el treballa.

Ens sorprèn tot, menys la causa.

Aquí la responsabilitat ja no és difusa. És política.

Del Govern actual, que parla de sostenibilitat mentre continua tractant el sector primari com una despesa incòmoda i no com una inversió estratègica. I també del Govern que vindrà, si torna a prometre suport al camp amb ajudes simbòliques, paperassa infinita i subvencions que no canvien res.

Quan parlem d’ajudes, parlem de diners reals.

No de projectes pilot. No de fotos.

Parlem de compensar allò que el mercat no paga: mantenir camps oberts, prevenir incendis, cuidar el paisatge que després tots utilitzem.

I aquí també l’Assemblea Ciutadana hi té molt a dir.

Si ha de servir per pensar el país a mitjà i llarg termini, el sector primari no pot continuar sent una nota a peu de pàgina. La sostenibilitat no és només energia o urbanisme: també és què produïm, què mengem i qui manté viu el territori cada dia.

La responsabilitat també és dels comuns, quan confonen política agrària amb fires artesanes de cap de setmana. Molt ambient, molta música, molta bandera… i el dilluns el pagès torna a fer números que no surten.

I no tot depèn del turista.

Hospitals, escoles, menjadors col·lectius, recepcions oficials, actes institucionals. Espais on el producte del país hauria de ser la norma i no l’excepció. Si ni tan sols aquí el producte local té prioritat, parlar de marca Andorra i de sostenibilitat és, com a mínim, agosarat.

I després hi ha el turisme. El gran intocable.

El sector que ven muntanya, paisatge i autenticitat mentre importa bona part del que serveix a taula.

Si el turisme és el motor del país, també ha de pagar benzina.

No és cap excentricitat demanar que una part mínima –una quota– de la carn, la verdura i els productes hortícoles que es consumeixen al país siguin d’aquí. No per caritat. Per coherència. Si el negoci és el país, el país no pot quedar fora del negoci.

El camp no és folklore.

No és una postal.

És una infraestructura bàsica.

Encara hi som a temps.