Quan respectar terminis no és sinònim de protegir drets

Addicció, planificació i coordinació. Tres paraules que haurien d’anar indissolublement lligades si realment volem donar una resposta efectiva al repte creixent de les addiccions al nostre país. No només en la urgència del present, sinó també amb una mirada responsable cap al futur.

Les addiccions no són una qüestió marginal. Les dades de l’Enquesta Nacional de Salut són clares: el consum de risc entre joves de 15 a 24 anys és elevat, especialment entre les noies, amb percentatges que haurien d’encendre totes les alarmes. Davant d’aquesta realitat, la Unitat de Conductes Addictives (UCA) hauria de ser una peça clau del sistema públic: un servei capaç de respondre a l’emergència, però també de coordinar, prevenir i planificar polítiques a mitjà i llarg termini.

En addiccions, quan el sistema falla, no falla en abstracte

En pocs anys, el nombre de pacients atesos per l’UCA ha augmentat en gairebé un 51%. En canvi, els recursos humans només ho han fet en un 25%. El resultat és evident: més càrrega assistencial per professional, menys temps per pacient i un risc real de deteriorament de la qualitat de l’atenció. Passar de 73 a 88 pacients per recurs no és una dada neutra; és una decisió política amb conseqüències assistencials.

Davant d’això, la resposta del ministeri ha estat defensar que no calen més recursos perquè es compleixen els terminis: set dies entre la sol·licitud i la primera visita. Però complir un termini administratiu no pot ser l’únic indicador d’un bon servei. L’atenció en addiccions no és una cursa de números; és un procés complex que requereix seguiment, continuïtat i confiança. La quantitat d’actes assistencials mai pot substituir la qualitat del vincle terapèutic.

Vist el Consell General de dijous passat, preocupa especialment que la ministra opti per escudar-se en una suposada manca d’informació per part dels consellers generals –una manca que senzillament no existeix– en lloc d’aprofitar el debat parlamentari per cercar, de manera compartida, millores en un servei que és clau per a l’acompliment del Pla Integral de Salut Mental. El parlament no hauria de ser percebut com un obstacle, sinó com un espai de corresponsabilitat per reforçar polítiques públiques essencials.

Encara més inquietant és la manca de coordinació i de coherència en el discurs institucional, especialment pel que fa a les recaigudes. Mentre des del ministeri s’accepta –correctament– que la recaiguda forma part habitual dels processos de deshabituació, des d’altres àmbits del sistema s’ha arribat a presentar la recaiguda com un risc per als altres. Aquest enfocament no només és clínicament discutible, sinó que és profundament perillós.

Expulsar o reduir la intensitat assistencial en el moment d’una recaiguda contradiu frontalment els principis que el mateix sistema diu defensar: l’atenció centrada en la persona, la continuïtat assistencial, la resposta en crisi, la lluita contra l’estigma i la prevenció del suïcidi. No és només una incoherència tècnica; és una vulneració de drets.

En addiccions, quan el sistema falla, no falla en abstracte. Falla sobre persones concretes, famílies concretes i entorns que ja estan en situació de fragilitat. Per això cal alguna cosa més que bones paraules o excuses administratives. Cal planificació basada en dades reals, coordinació efectiva entre institucions i recursos suficients per garantir una atenció digna. I, sobretot, cal coherència. Perquè en salut mental i addiccions, cada decisió institucional pot marcar la diferència entre la recuperació i l’exclusió.