Coprincipat i també Museu Nacional

Dilluns serà registrada per la Unesco la candidatura a patrimoni mundial Els testimonis materials de la construcció de l’Estat dels Pirineus: el Coprincipat d’Andorra. El document, acomboiat per França, Andorra i Espanya, explica i dona raó de l’excepcional sistema polític del Coprincipat d’Andorra, viu i estable durant segles, i ho fa mostrant una sèrie de monuments eminents relacionats amb la història del Coprincipat; amb Andorra al centre, que hi aporta el testimoni material de deu monuments; al sud, la part del bisbat, de la Mitra, hi aporta el conjunt catedralici de Santa Maria d’Urgell de la Seu d’Urgell, i al nord, la part francesa, el castell de Foix, que en els inicis del sistema d’equilibri de poder entre el senyor bisbe d’Urgell i el comte de Foix era el punt de referència dels andorrans a l’altre costat de Pirineu. Justament, al document de la candidatura, en els seus preliminars, s’hi recrea i referma el fet de trobar-se les Valls d’Andorra al bell mig del Pirineu (la construcció de l’Estat dels Pirineus, resa una part del títol), detall prou important per fer notar el ser catalitzador, com diu el text, de la raó de ser dels valors del Coprincipat. En reproduïm unes línies lligades amb aquesta narració geogràfica i social: “De la ciutat de la Seu d’Urgell a la ciutat de Foix hi ha, a vol d’ocell, uns setanta quilòmetres. Dos dies i mig caminant a bon pas; avui, a penes dues hores en cotxe. El camí més directe que unia les dues ciutats, pujava Valira amunt, penetrava a les Valls d’Andorra, travessava les muntanyes passant pels colls –Soldeu, Fontargent, Port de Rat– i baixava per arribar a la plana tolosana seguint Arièja avall. L’itinerari, de nord a sud, de sud a nord, travessa els Pirineus axials; aquestes formidables muntanyes que articulen la península Ibèrica a la resta del continent. La línia recta que passa per la catedral d’Urgell, Andorra i el castell de Foix és pràcticament perpendicular a l’eix de la serralada pirinenca, dibuixa una secció ideal d’aquesta. Començant a 700 metres d’altitud a la catedral d’Urgell, es creua amb un aglomerat de cims que s’enfilen als 3.000 metres, en el qual s’inscriu Andorra, i després continua fins a 400 metres al castell de Foix. Aquest eix il·lustra la totalitat de la seqüència geològica, geomorfològica, ambiental i climàtica del context que alberga la sèrie constituint el bé. Paràmetres físics que han servit de catalitzadors, assegurat la permanència, imprès el caràcter i donat la seva fisonomia al bé i a cadascun dels testimonis de la sèrie.”

Que la clova geogràfica on té el terme Andorra ha estat determinant en la seva pervivència secular com a nació pirinenca és una evidència tan singular com, si em permeteu, fascinant. Si la Unesco sap fer bona lectura del relat que li presenten, el Coprincipat d’Andorra com a patrimoni mundial, serà un al·licient, un agaliu més per contenir i preservar no tan sols els 10 monuments, sinó el sentit del seu valor històric, el del Coprincipat. Hi feia referència el cap de Govern, Xavier Espot, dilluns passat, en la presentació a  Casa de la Vall de la candidatura.  Breu i concís: “Sobirania compartida, pacte, col·laboració”, un camí recorregut amb aquestes premisses, més o menys ben travades segons les èpoques i les vicissituds dels estats veïns i que l’Andorra actual, el Principat d’Andorra d’avui en dia –potser més que mai– ha de tenir presents i latents en les seves relacions fronteres enllà, les immediates dels països de la Unió Europea. Sense oblidar, és clar, el dia a dia andorrà, de la societat andorrana, raó principal de la seva pervivència.

Els deu monuments andorrans són Sant Joan de Caselles, Sant Romà de les Bons, Sant Martí de la Cortinada, Sant Climent de Pal, Santa Coloma, Sant Serni de Nagol, Sant Miquel d’Engolasters, el jaciment del Roc d’Enclar, la Roureda de la Margineda i Casa de la Vall. Amb aquests, hi van, com hem dit abans, el conjunt catedralici de Santa Maria d’Urgell de la Seu d’Urgell i el castell de Foix. Ben segur, la candidatura presentada a patrimoni mundial, en cas de tirar endavant i ser validada i aprovada per la Unesco, consolidarà els monuments andorrans com a patrimoni historicoartístic, els quals Andorra té a bon resguard des de fa dècades i –aprofitant l’avinentesa per a dir-ho– donarà impuls, per simpatia, al projecte de Museu Nacional, de totes totes necessari i cabal per a la preservació del patrimoni cultural andorrà. Fora d’Andorra, el reconeixement de la Unesco projectarà als conjunts monumentals de Foix i de la Seu d’Urgell un focus d’atenció que servirà a la vegada per afermar projectes tan importants com el nou Museu Diocesà d’Urgell, el del bisbat que l’any vinent, 2027, celebrarà 1.500 anys de presència ininterrompuda, commemorant l’assistència del bisbe Sant Just al II Concili de Toledo el maig de l’any 527, tot i que les cròniques ens diuen que, curiosament, junt amb el seu germà Nebridi de la Seu d’Egara (Terrassa), hi van arribar un cop ja havien acabat la trobada, sense detallar-ne el motiu. Fent volar la imaginació, els podem veure, camí de Toledo, extraviats en algun branc de les polsoses i, en temps de pluja, enfangades carrerades de l’Alcàrria.

Amb Foix, el reconeixement de la Unesco servirà per enfortir, reprendre, rememorar i relligar vincles històrics, aquells que començaren a la vall de Cabó al segle XII i, passant per Andorra, Foix, Pau i Navarra, s’entronaren al segle XVI a París, on encara continuen. Quanta raó tenia Esteve Albert quan fa quaranta anys ens engrescava a fer visible la figura històrica d’Arnaldeta de Caboet, en el llibre De Caboet a París passant per les Valls d’Andorra, Premi Meritxell 1985, un primer aplec, un primer relat amb el fons conceptual de les beceroles del fet històric que esdevindria Coprincipat d’Andorra.