L’art de la seducció
Obtenir les coses per la força sempre és una mala opció
Òbviament, el president nord-americà, Donald Trump, és una persona amb un bagatge cultural clarament exigu. Llastimosa carència, però encara més tractant-se de qui representa la primera potència mundial.
Va a compte aquesta reflexió per la catastròfica fórmula utilitzada en el cas de Groenlàndia per part de la màxima autoritat de la Casa Blanca, fet que s’hauria pogut evitar si hagués estudiat els mestres de la saviesa grega, concretament el mite d’Amfitrió, tantes vegades tractat en diferents obres literàries, des del capítol de la Ilíada d’Homer (segle VIII abans de Crist) fins a l’Amfitrió 38 de Jean de Giraudoux de l’any 1929, passant pels grans autors clàssics i del renaixement, com Timoneda, Molière, Plaut o John Dryden.
El passatge concret que emmiralla aquest article és el capítol en què Júpiter observa des d’un jardí la finestra d’Alcmena i sorprès per Mercuri, que li qüestiona què està fent, li contesta: “Estic mirant la finestra de l’apartament d’Alcmena, i amb una mica de sort aviat veuré l’ombra de la seva ombra despullant-se darrere la cortina.” Llavors Mercuri intrigat li diu que sent ell el Déu dels Déus podria directament entrar a la cambra d’Alcmena i posseir-la si aquest fos el seu desig, però Júpiter li replica: “No entens res de l’amor, Mercuri, cal actuar pas a pas, inicialment contemplar la persona, després apropar-s’hi, cortejar-la, seguir pacientment tots els capítols de l’encís, seduir-la i, només finalment, posseir-la.”
L’obsessió de Trump consisteix a canviar el nom de Groenlàndia
Us aconsello la lectura d’aquesta fabulosa història, en la qual per allunyar Amfitrió, marit d’Alcmena, Júpiter provoca la guerra de Troia, fet que li permet substituir la personalitat d’Amfitrió i acomplir sense violència la possessió del fruit que desitjava.
És una pena que ni Trump ni cap dels seus assessors hagin analitzat aquest clàssic, o potser és una sort, perquè d’haver conegut el mite d’Amfitrió, Groenlàndia hauria pogut acabar sent seva. Només calia emprar el temps i la paciència necessària en l’art de la seducció en lloc d’utilitzar un sistema tan descurós consistent a dir: “Seràs meva vulguis o no, i si fos necessari ho faré per la força!”, però obtenir les coses amb violència sempre és una mala opció.
Ara ja és massa tard perquè davant la barroeria utilitzada, els groenlandesos han preferit posar-se en mans de Dinamarca i reivindicar el seu desig de ser europeus, rebutjant qualsevol desenllaç que els convertís en ciutadans estatunidencs, utilitzant la mateixa destresa que Ulisses quan es va tapar les orelles amb cera per no caure a la trampa mortal que els tendia el cant de les sirenes.
És clar que el futur és molt aleatori i la realitat ens pot posar davant altres conjuntures avui impossibles de predir. Caldrà observar amb atenció la conclusió d’aquesta història, però fins i tot en el supòsit que Groenlàndia fos envaïda, mai no serà reconeguda legalment seva i un dia l’haurà de tornar.
En tot cas, pretendre que la voluntat d’absorbir-la és per garantir la seguretat mundial és totalment fals. Per mentir s’ha de ser intel·ligent, una virtut de la qual Trump tampoc no va sobrat, perquè només caldria reforçar la presència militar dels EUA a l’illa, a la qual tenen tot el dret legal pel tractat firmat amb Dinamarca l’any 1951.
M’interpel·la que l’atapeït món de periodistes i tertulians que analitzen el tema no incideixi en el que considero la principal obsessió de Trump, que és canviar el nom de Groenlàndia pel de Trumpland, cosa que passaria amb tota certesa i seria la continuïtat de despropòsits com pretendre integrar el seu bust al Mont Rushmore, al costat dels presidents Washington, Jefferson, Roosevelt i Lincoln, o l’obscenitat d’haver acceptat la medalla del Premi Nobel de la Pau que no li corresponia de mans de la patètica Corina Machado.
Haurem d’estar atents amb les reaccions d’aquest peculiar personatge, que en espera del resultat de l’escabrós cas Epstein ha estat enfrontat a més de 37 casos penals, quasi tots per motius fiscals de falsificació i manipulació de registres, sense oblidar el menyspreable cas de l’assalt al Capitoli o agressions sexuals perpetrades principalment sobre Jean Carroll i Stormy Daniels.
Per tornar al tema de la seducció, és clar que el Sr. Trump no sembla el més apropiat per servir-ne d’exemple si ens basem en el seu històric ventall de vulgars apreciacions sobre les dones: “No importa la seva intel·ligència mentre tinguin un bon cul” o “com pot Hillary Clinton satisfer Amèrica si és incapaç de complaure el seu marit”, barroeres assercions que porten a la conclusió que és una llàstima que durant la seva joventut Trump no hagi prestat més atenció als clàssics grecs.