La cooperació per la complementarietat
El dilema es troba en quins projectes escollirem desenvolupar per cooperar
L’evolució de l’home i dels seus sistemes socials és cada vegada més complicada, amb l’engrandiment continuat del nombre d’aquests en la seva unió voluntària o forçada i per l’augment dels interessos i reptes en joc.
Així, la formació de famílies, clans, grups, comunitats, pobles, nacions, estats, imperis, civilitzacions i la innovació, en definitiva, en l’organització de la societat humana ens mostren la conveniència, la necessitat i l’impacte finalment positiu, malgrat els canvis i problemes d’adaptació, en aquest procés que no s’atura i que està cridat a gestionar societats cada vegada més complexes amb major nombre de persones.
Cadascú, doncs, al seu nivell, estem convocats a administrar-nos més eficientment tenint en compte els recursos de què disposem pels que som a dins i també pels que tenim al costat o al nostre entorn, i amb els quals interactuem.
En aquest procés històric progressiu d’ampliació de l’espai i dels àmbits de relació amb els pròxims o veïns cooperar, i la manera de fer-ho, és important.
Cooperar es pot fer des de la desigualtat dels cooperants i des de l’asimetria, o bé des de la igualtat i la simetria. Es pot fer puntualment per qüestions determinades d’un sol àmbit o de manera general i per a diversos àmbits.
Es pot fer, doncs, localment o globalment, amb menys o més intensitat i sobretot amb compromís i interès, o no, per les altres parts.
L’andorranitat es justifica i se sustenta en la cooperació, en l’àmbit interior i en l’exterior, com la història ha posat en relleu amb les diverses institucions que conformen l’estat andorrà.
L’edifici de l’andorranitat existeix i se sosté perquè ha sabut consolidar-se en cadascun dels seus àmbits dins de la cooperació per la complementarietat.
El Coprincipat és l’expressió de la complementarietat andorrana a escala nacional.
Estar preparats per assegurar cadascun dels àmbits i rehabilitar el que falli, quan és necessari o sigui el cas, és la millor garantia per a la continuïtat històrica.
Si cooperar és prendre part amb altres en una obra en comú i aquests hi participen en un pla d’igualtat, però també complementarietat i no competitivitat, el resultat té més probabilitats de ser excel·lent per a tots.
L’acord de cooperació del 2005 signat amb la Unió Europea hauria de desenvolupar, provisionalment i mentre no tinguem el marc aprovat de l’acord d’associació, els treballs en els nou àmbits previstos des d’aquesta òptica. I buscar i desenvolupar prioritàriament els projectes en els quals Andorra sigui complementària amb el seu entorn.
L’acord d’associació amb la Unió Europea, que algun dia serà aprovat, també hauria de focalitzar-se a detectar i fer prevaldre i preveure treballar amb preferència sobre projectes complementaris en què cada part pugui optimitzar doblement els resultats a obtenir guanyant cada part i guanyant el conjunt.
La cooperació en l’àmbit polític, econòmic i social està trucant a la porta novament i cal respondre-hi.
El dilema no és si obrim o no la porta que cal obrir, sí o sí, per donar continuïtat al trajecte ja fet fins avui i a l’únic camí o via a seguir que tenim, i que ens ha de permetre de muntar la millor carcassa que siguem capaços d’aixecar i sobre la qual ha de sustentar-se el nou model econòmic del país que tots, individualment i col·lectivament, estem cridats a bastir.
El dilema es troba en quins projectes escollirem desenvolupar cooperant amb els veïns un cop oberta la porta i amb quines prioritats, intensitat i característiques els tirarem endavant en l’àmbit col·lectiu, i quines activitats promourem perquè les desenvolupin els sectors públics i els privats andorrans tenint present l’interès general del país.
L’important, doncs, de l’acord d’associació és l’endemà i el que farem i hem de fer.
Que ha de ser tot menys no fer res o deixar fer.
Aquí és on hauríem d’estar avui.
Quina mena de cooperació volem i ens convé establir sense oblidar que per fer efectiva la cooperació, complementària millor que normal, cal la voluntat de totes les parts implicades i haver generat la confiança prèvia necessària en l’àmbit institucional i de carrer, entre parts.
La cita i el convit de la Unió Europea per l’acord d’associació són històrics. No podem rebutjar o mancar a la cita i no podem fer tard al convit o, altrament, ens costarà més car.
No serà fàcil arribar-hi com no va ser-ho assolir la Constitució del 1993 i assolir el reconeixement d’Andorra com a estat de dret.
Encara cal treure moltes pedres del camí per arribar-hi.
Units les traurem.
La cooperació per la complementarietat és un repte d’eficiència, d’optimització de recursos i, finalment, ha de ser de marca de país, de reforç de l’especificitat andorrana.
Al treball, andorrans!
A la feina, pirinencs!