Sec el got, humida la ferida

Sec el got, humida la ferida. Cada gener ens expliquem que el problema és l’alcohol, com si n’hi hagués prou de deixar-lo per arreglar el que cou. Però quan el got queda buit, la ferida continua supurant. I és llavors quan descobrim que no bevem només per gust, sinó per no sentir. La cultura del “deixa-ho” és còmoda: exigeix voluntat, però evita preguntes. I el tabú no és l’alcohol; el tabú és preguntar per què.

Vivim en una societat que no sosté el dolor. El medicalitza, el tapa o l’accelera fins que desapareix de la vista. No perquè siguem febles, sinó perquè ens han ensenyat que sentir fa perdre temps. I el temps, avui, és un luxe que no ens permetem.

Quan s’acaba el Nadal i baixa el soroll, no arriba la motivació. Arriba el buit. El gener no és un mes de propòsits: és un mes de ressaca emocional. La dels excessos, sí, però sobretot la de tot el que hem ajornat mentre anàvem tirant. I quan aquest silenci apareix, no el sabem habitar. L’evitem.

Aquí és on entren les substàncies, els fàrmacs i les addiccions comportamentals. Alcohol, sí. Però també pantalles, joc, apostes, porno, videojocs, ansiolítics, antidepressius, compulsions diverses. No perquè siguin el mal absolut, sinó perquè alleugen. I alleujar no és curar, però calma. I en una societat esgotada, la calma immediata té molt de valor.

El missatge dominant és simple: si estàs malament, arregla-ho ràpidament. Si no dorms, pastilla. Si estàs trist, ajust de dosi. Si has perdut algú, un sedant “per passar el tràngol”. Si la parella t’ha deixat, augmentem l’antidepressiu. Davant de qualsevol dol –que és una experiència humana, normal i inevitable–, oferim una via d’escapament químic o conductual.

No és una acusació als professionals de la salut. És una descripció d’un sistema que també va amb pressa. Un sistema que, sovint, confon acompanyar amb silenciar el símptoma. El problema és que, quan anestesiem qualsevol emoció incòmoda, no tan sols evitem el dolor: desentrenem el cervell per sostenir-lo.

El cervell aprèn per pràctica. I si no practiquem sentir tristesa, ràbia, por o buit sense fugir-ne, cada cop ens serà més difícil fer-ho. Ens tornem intolerants a la incomoditat. I aleshores qualsevol molèstia emocional sembla una urgència. Qualsevol malestar, una patologia. Qualsevol silenci, una amenaça.

Aquí és on fallen moltes campanyes del gener. Perquè proposen abstinència sense preguntes. Força de voluntat sense context. Moralina light disfressada de salut. I, sobretot, tornen a posar l’alcohol al centre, quan en realitat només és una de les moltes eines que utilitzem per no mirar-nos.

No es tracta de deixar de beure. Es tracta d’entendre per què ho necessites. No es tracta de fer-ho perfecte. Es tracta de fer-ho conscient. No es tracta de tot o res. Reduir també és cuidar-se. Fer pauses també compta.

Quan traiem una via d’escapament, apareix la pregunta incòmoda: què queda? I aquí és on molta gent s’espanta. Perquè queda cansament acumulat, dols no resolts, vides viscudes en mode supervivència, exigències impossibles, soledats molt ben dissimulades. I això pesa.

Per això el gener hauria de ser un mes de regulació, no d’abstinència. Un mes per entendre com està el cos, no per castigar-lo. Un mes per reconèixer que no estem desmotivats, estem esgotats. Que la voluntat no funciona quan el sistema nerviós viu en alerta constant. Que no tot es resol amb disciplina.

Vivim en una cultura que glorifica el control i menysprea la vulnerabilitat. Però el control sostingut és car. I tard o d’hora es paga. Amb una copa de més, amb una pantalla infinita, amb una aposta, amb una pastilla. Amb qualsevol cosa que ens faci deixar de sentir, encara que sigui una estona.

Ens podem fer els ingenus, però ho sabem. Ens hem acostumat a viure amb un nus a la gola i una sortida d’emergència sempre a mà.

Aquest gener, potser la pregunta no hauria de ser “què deixes?”, sinó “què estàs evitant?”. No per jutjar-nos, sinó per entendre’ns. No per fer-ho bé, sinó per fer-ho honest.

Perquè mentre continuem parlant només d’alcohol, seguirem sense parlar del que importa. I el que importa no és la substància, ni la pantalla, ni el fàrmac. El que importa és que no sabem sostenir el dolor. I fins que no aprenguem a fer-ho, sempre trobarem alguna cosa per no sentir-lo.

El debat no va d’abstinència. Va de consciència. I això, encara que incomodi, és infinitament més útil. Assecar el got és fàcil. Ho hem convertit en repte, en consigna, en hashtag. El difícil és sostenir la ferida quan ja no hi ha anestèsia. Perquè la ferida no desapareix amb abstinència, ni amb força de voluntat, ni amb discursos nets. Només es transforma quan ens atrevim a mirar-la.

Potser el repte d’aquest gener no és deixar res, sinó entendre alguna cosa. Acceptar que no tot s’ha de corregir, que no tot s’ha de tapar, que no tot el dolor és un error a eliminar. Potser cuidar-se no va de ser més durs, sinó més honestos.

Perquè mentre seguim obsessionats amb el got, continuarem ignorant la ferida. I cap societat madura si només aprèn a deixar coses, però no a preguntar-se per què les necessita.