El Coprincipat no cau per una firma (encara que alguns ho desitgin)

A Andorra ens hem acostumat a viure amb una por molt concreta: la por de tocar res. Una por institucional, gairebé genètica, que apareix sempre que el debat polític s’acosta a una frontera sensible. I poques fronteres ho són tant com la de l’avortament, perquè en aquest país qualsevol discussió sobre drets reproductius acaba derivant, tard o d’hora, en una amenaça gairebé apocalíptica: compte, que això pot fer caure el Coprincipat.

Aquest reflex condicionat ha tornat a aparèixer amb força després de les declaracions del Papa i del Copríncep episcopal, recollides recentment en aquest diari. Les reaccions polítiques han oscil·lat entre la resignació prudent i la petició, gairebé suplicant, de continuar parlant. Parlar, sí. Però sense moure res. Sense molestar ningú. Sense tocar el fil del qual, segons sembla, penja tot l’Estat.

Cada vegada que es parla d’avortament a Andorra, reapareix el mateix fantasma: si el Copríncep episcopal no signa una llei, el Coprincipat s’ensorra i el país entra en el caos institucional. És un relat còmode, dramàtic i, sobretot, fals. Però com que fa anys que el repetim, ja comença a semblar una veritat revelada.

L’article recent del Diari d’Andorra ho reflecteix bé: després de les paraules del Papa, part del debat polític sembla paralitzat per la por. Por de molestar Roma, por de tocar la Constitució, por d’obrir un meló que –ens diuen– podria acabar amb l’Estat tal com el coneixem. I així, entre prudències excessives i silencis calculats, anem ajornant un debat que fa temps que la societat ja ha fet.

Anem al gra: que el Copríncep episcopal es negui a signar una llei que permeti l’avortament no implica, automàticament, la desaparició del Coprincipat. No ho diu la Constitució, no ho diu el dret comparat i no ho diu el sentit comú jurídic. El Coprincipat no és una bombeta que s’apaga si algú no prem l’interruptor.

La Constitució andorrana preveu que les lleis puguin entrar en vigor amb la signatura d’un sol Copríncep. Aquest mecanisme existeix precisament per evitar bloquejos puntuals. Ara bé, això no vol dir que Andorra pugui viure indefinidament amb un Coprincipat coix. El sistema pressuposa l’existència de dos caps d’Estat, encara que permeti que no actuïn sempre conjuntament. Són dues coses diferents i confondre-les interessa a qui vol sembrar por.

El que sí que és cert –i aquí cal ser honestos– és que si la Santa Seu decidís renunciar de manera definitiva a exercir el Coprincipat a través del bisbe d’Urgell, Andorra entraria en una situació constitucionalment inviable. No perquè el país deixi d’existir, sinó perquè la forma d’Estat quedaria incompleta. I això no s’arregla amb dramatismes, sinó amb política: reforma constitucional, debat democràtic i decisions col·lectives.

Aquí és on el debat es torna incòmode. Perquè parlar de reforma constitucional a Andorra encara provoca urticària. Com si la Constitució fos un text sagrat, immutable, intocable. Quan, en realitat, és exactament el contrari: és un pacte polític, fruit d’un moment històric concret, pensat per garantir estabilitat, però no per impedir l’evolució permanent de la societat.

I aquí ve la part que alguns prefereixen no dir en veu alta: encara que, en un escenari extrem, el Coprincipat es perdés, el món no s’acabaria. Hi ha precedents clars. Islàndia, per exemple, va passar de monarquia a república de manera pacífica. Malta, també. Petits estats, envoltats de potències més grans, amb identitats fràgils –si es vol–, i no tan sols han sobreviscut, sinó que han prosperat. Tenim l’exemple de San Marino, que ha modificat diverses vegades el sistema constitucional, si bé és cert que els seus caps de Govern són interns. Però cap d’aquests països ningú els va esborrar del mapa per atrevir-se a adaptar les seves institucions als temps.

La idea que Andorra és massa petita, massa delicada o massa dependent per poder decidir sobre el seu sistema polític és, en el fons, una forma elegant d’infantilitzar el país. Com si la sobirania fos només decorativa. Com si el poble andorrà pogués votar, però no gaire.

Renunciar a una part del sistema no és renunciar a la història. El Coprincipat sempre formarà part essencial del relat andorrà, del que som i d’on venim. Però la història no pot ser una gàbia. Les institucions no són relíquies intocables, són eines al servei de les persones. I quan deixen de servir, s’han de repensar.

A vegades, per avançar, cal deixar anar alguna cosa. No per oblidar-la, sinó perquè ja ha complert la seva funció. La por pot ser una bona consellera durant un temps, però quan es converteix en política d’Estat, el que fa no és protegir-nos: és immobilitzar-nos.

I això, per a un país petit que vol seguir sent adult, sí que és un risc real.