Souvenirs

El gal·licisme ha esdevingut entrada del diccionari universal i tothom l’identifica com a record o, encara amb un sentit més restrictiu, com un objecte comercialitzat expressament com a típic i distintiu d’un lloc, regió o país que rep massivament visitants foranis.

Cert que amb aquesta mena de greetings es produeixen fenòmens ben curiosos, com la sortida extraordinària que tenen les petites nines vestides a l’andalusa i els barrets mexicans a Barcelona. Quan al director d’una de les pel·lícules de la nissaga de Missió impossible li van advertir en roda de premsa que a la València en falles mai s’havien produït, ni es produirien probablement mai, encierros com els de Pamplona, va respondre que estava advertit per algun assessor, però a la resta del món a ningú no li havia importat i resultava ben espectacular.

Records regalats de vegades tenen poc a veure amb el lloc

Els records més comuns arreu, per tenir èxit entre amics, familiars i coneguts –també generalment sense gastar gaire– són les samarretes. Del club de futbol més famós de la ciutat visitada i completat amb el dorsal i nom del jugador més admirat. Algunes, amb eslògans més o menys divertits, com aquelles de la ciutat neerlandesa on es podia llegir: “The good girls go to heaven, the bad girls go to Amsterdam” (o com sigui, en anglès correcte).

De vegades, però, els records regalats a la tornada d’un viatge tenen poc o res a veure amb la producció autòctona. Penseu en les begudes d’alta graduació o els manufacturats de tabac, amb marques britàniques o americanes que viatgen en maletes, motxilles o bosses Runer avall o Baladrà amunt, sovint amb quantitats superiors a les contingentades, “per si cola”. I sovint cola, si els límits s’han ultrapassat amb una certa prudència o els excedents s’han “camuflat” amb mestria, o si en aquell moment els duaners d’una banda o de l’altra no estaven amb gaires ganes de feina.

En fi, en això dels records, com en els reconeixements a la llista del patrimoni de la cultura universal de la Unesco, també n’hi ha d’immaterials, com els de visites a llocs que van quedar com a inoblidables, com l’antic Egipte, on per molt que vagis amb estudis superiors previs d’història de l’art, pensant que la realitat et decebrà, sempre acaba en sorpresa positiva.

O com aquell bon amic que a una ciutat estrangera va coincidir amb la dona que havia estat la noia del seu primer amor, el va convidar al seu hotel i –mai no ho hauria pensat– va aprovar aquella “assignatura pendent”.

Ja diuen que viatjar “il·lustra”, o ensenya. Del que no estic tan segur és que, com diuen els centralistes o imperialistes, “curi els nacionalismes”. Almenys els nacionalismes veritablement patriotes. De nacions amb Estat, o sense.