Emancipar-se: el propòsit d’any nou que sempre queda pendent
A Andorra parlar d’emancipació és parlar, automàticament, d’habitatge
Cada inici d’any arriba carregat de bons propòsits. Parlem de cuidar-nos més, de planificar millor, de canvis que voldríem fer, de decisions que ajornem, de voluntariat o d’activisme que volem iniciar. Aquests són habitualment els nostres propòsits personals, aquells que ens prometem mantenir més enllà del 15 de gener… Però avui us volem parlar d’un altre tipus de propòsit, un que, any rere any, continua pendent a Andorra: garantir una emancipació real per a la gent jove.
A Andorra (i realment, a tot arreu), parlar d’emancipació és parlar, gairebé automàticament, d’habitatge. I amb raó, fins a un cert punt. El cost de la vida, i particularment de l’habitatge, s’ha convertit en el primer gran filtre d’exclusió per arribar a emancipar-se. Però reduir l’emancipació només a tenir un pis és quedar-se curt. Emancipar-se de veritat vol dir poder viure amb una certa autonomia: tenir una feina digna, una mínima estabilitat econòmica, poder fer front a imprevistos, i tenir accés a una xarxa social i comunitària que et sostingui. I avui, a Andorra, moltes d’aquestes peces no encaixen.
Molta gent jove viu sense una xarxa real de suport
En matèria d’habitatge (perquè de manera realista és el més preocupant ara mateix), les mesures impulsades recentment pel Govern van en la bona direcció, però parteixen d’un supòsit que no s’ajusta a la realitat dels joves. Es pensa en persones amb ingressos estables, capacitat d’endeutament i trajectòries consolidades. La realitat, però, és que molts joves tenen sous baixos, contractes precaris o simplement no compleixen els criteris que exigeixen les entitats bancàries. El resultat és frustrant: programes que existeixen sobre el paper, però que no són accessibles per a qui més els necessita.
Aquesta problemàtica en destapa una altra: no disposem de prou dades. Sense dades públiques i clares és molt difícil saber quines polítiques són necessàries, o si les implementades funcionen, a qui arriben i a qui deixen fora. I sense aquesta informació, desenvolupar polítiques ajustades a la realitat dels col·lectius a qui s’adrecen, corregir errors o adaptar mesures esdevé gairebé impossible. Aquesta manca de diagnòstic és una feblesa estructural que arrosseguem i que cal abordar amb urgència.
Però l’habitatge i la falta de dades no són les úniques peces que fallen. Molta gent jove viu sense una xarxa real de suport. No només hi ha poc marge econòmic per afrontar imprevistos, sinó que també s’han anat reduint els espais de vida col·lectiva, les xarxes d’ajuda mútua i la cohesió comunitària que abans feien de coixí. Les societats són cada cop més individualitzades i, sovint, més aïllants: menys temps, menys espais i menys oportunitats per construir vincles sòlids. Tot això té conseqüències evidents: retard en l’edat d’emancipació, manca d’estalvi i, cada vegada més, fuga de talent.
És cert que aquesta no és una problemàtica exclusiva d’Andorra. Passa arreu d’Europa. Però això no ens hauria de tranquil·litzar. Al contrari: hauria de fer-nos reaccionar abans que sigui massa tard. Si aquest any volem que l’emancipació dels joves deixi de ser un discurs recurrent però buit de sentit i es converteixi en una realitat, cal un canvi de mirada. Cal dissenyar polítiques amb els joves, no per a ells. Cal entendre que els joves no són una família en miniatura ni un projecte de futur abstracte: són persones que viuen aquí i ara. Cal fer-los partícips del procés de reflexió, d’elaboració i d’implementació.
Emancipar-se no hauria de ser un privilegi reservat a uns quants. Hauria de ser una possibilitat real. I això no és només una qüestió de joventut: és una qüestió de país.