La Confederació Hidrogràfica de l’Ebre fa cent anys

El 5 de març de 1926, per Reial Decret es va aprovar la creació de les Confederacions Hidrogràfiques i la primera Confederació Sindical Hidrogràfica de l’Ebre. El reconeixement a Espanya de l’àmbit de conca fluvial com a territori de gestió de l’aigua i la participació dels usuaris a les decisions, amb Juntes Socials, va ser una iniciativa pionera a Europa. Rafael Benjumea y Burín, conde de Guadalhorce, ministre de Foment, Antonio de Gregorio Rocasolano, delegat reial de la Confederació i Manuel Lorenzo Pardo, enginyer director, van emprendre una ingent divulgació de la nova institució i de les Juntes Socials en una vasta conca de les actuals 9 comunitats autonòmiques, de 85.000 km2, amb gran diversitat de clima, territori i cultures. Planificació, participació i eficàcia de gestió foren des del principi les senyes d’identitat de la complexa institució que es va crear.

La regulació de cabals als rius, per combatre les secades amb regs de terres agràries, dotar les adduccions d’aigua per a l’abastiment de poblacions, i per mitigar els efectes pernicioses de les revingudes, va comportar la construcció de moltes obres hidràuliques, especialment d’embassaments amb les preses corresponents. L’aprofitament elèctric de les aigües també va contribuir molt al desenvolupament del país.

Per a nosaltres es presenten vells i nous reptes de gestió de l’aigua

Superada la missió principal desplegada en obres hidràuliques en les quatre dècades posteriors de superació de la guerra civil i gran creixement a Espanya, acompanyada d’intenses migracions de població cap als pols de Madrid, País Basc, Saragossa i Catalunya, així com tota la costa mediterrània, va començar la febre dels transvasaments d’aigua de l’Ebre, cap a zones de millor futur potencial econòmic i escassetat de recursos d’aigua per abastiments. A part del transvasament de 1952 del llac de Lanós cap a l’Arieja, en capçalera del riu Carol (Arabó), confluent del Segre, la pressió social, amb derivacions tècniques i polítiques, es va centrar en la dècada de 1980, en el transvasament de l’Ebre a Catalunya, la versió del transvasament de la Roïna i el transvasament cap a València fins a Múrcia. L’aigua de l’Ebre es plantejava per alguns com a inesgotable, i no es valorava la profunda estacionalitat i molt menys la tendència dels darrers anys anunciada per un canvi de cicle climàtic. A nivell regional, les aspiracions de portar aigües del Segre a Barcelona s’han repetit episòdicament des dels plans de la Generalitat de Catalunya republicana el 1935. La pressió per l’apropiació de l’aigua cap a zones més desenvolupades es contradiu amb la voluntat de les poblacions cedents, que consideren que el recurs d’aigua és també un factor important per al desenvolupament local. La politització dels Plans Hidrològics, i en ells el transvasament, foren motius d’agres discussions, apuntalades per nombrosos estudis de diversa naturalesa i serietat, amb interessos molt enfrontats.

En aquest centenar d’anys, les comunitats i les juntes de regants han estat un factor de progrés per a l’agricultura i un suport a la gestió de l’aigua per la CHE. El nom de confederació sindical ha guanyat estima per la participació dels usuaris a les mesures adoptades.

La política ambiental de la Unió Europea, a la qual Espanya es va adherir el 1985, ha desplegat progressivament una reglamentació comunitària de compliment obligat a través de nova legislació nacional. Els aspectes ambientals han estat reforçats aplicant els principis de planificació i participació. En el context dels debats sobre el canvi climàtic, s’han produït dolorosos episodis d’inundacions, amb pèrdues de nombroses víctimes humanes. Les emergències, la protecció civil i la identificació i veda de construcció en zones inundables es comencen a prendre en consideració, però l’efectivitat de l’aplicació de les normes urbanístiques i els permisos de construcció desatesos encara hauran de seguir uns camins de malvestats.

Els reptes de control d’excessos per meteorologies extremes, d’una banda, i la gestió de recursos escassos d’aigua en èpoques o territoris deficitaris, de l’altra, han obert nous horitzons amb la construcció de dessaladores d’aigua del mar, o la reutilització de consums captats en abastiments alternatius recuperats després de tractaments de depuració adequats. La investigació en projectes espacials ens dona exemple de fins on es poden afinar els enginys per obtenir recursos d’aigua, inclús en situacions extremes com a la Lluna o Mart. En la seva trajectòria centenària, la Confederació Hidrogràfica ha superat nombrosos reptes i obtingut significats encerts, que ha ajudat a la millora de tota la conca. Els mèrits s’han de donar també als funcionaris i treballadors de la institució que amb el seu esforç i determinació han governat el difícil maneig de l’aigua, en totes les variants d’aplicació.

Per a nosaltres es presenten vells i nous reptes de gestió de l’aigua, en quantitat i qualitat, per canalitzar els recursos cap a les necessitats socials i ambientals, preservant l’aigua en un medi sostenible. En la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre esperem i confiem trobar un suport estratègic per a un futur millor. I felicitem tots els que des de la CHE, en tots aquests anys, amb esforç ens han aconseguit una vida millor.

Andorra té el país a la conca del Valira, a excepció de la Devesa del Pas de la Casa, de vessant atlàntic cap a l’Arieja i la Garona. La major part de les aigües fluiexen cap al Segre a la Seu, amb la circumstància singular del transvasament de les aigües del llac de Lanós que es turbinen a l’Hospitalet cap a l’Arieja. França té a la Cerdanya la capçalera de la conca del Segre, on hi ha les fonts del riu i la sortida d’aigües per Puigcerdà. En aquest context, la CHE manté amigable cooperació en ambdues conques hidrogràfiques i proveeix informació de cabals (estacions SAIH), alhora, que vetlla per la contaminació d’aigües residuals que la creixent urbanització ha de canalitzar a les Estacions EDAR de tractament.