Carta al pare

Kafka (Praga, 1883 - Viena, 1924) és un món, un món ric i inextricable alhora. L’autor de cims de la literatura universal com El procés, El castell i Amèrica era fill de comerciants jueus de llengua alemanya. Dotat d’una hipersensibilitat que el va fer patir molt al llarg de la vida i d’un sever judici crític cap a la seva obra, va encomanar, com se sap, al seu amic Max Brod cremar tots els seus llibres, excepte el recull Els fills, que comprenia “La metamorfosi”, “La condemna” i “El fogoner”, a més de la “Carta al pare”. Per fortuna per a nosaltres, Brod no va complir els desitjos de Franz.

Qui vulgui conèixer com veia la seva família i com es veia a ell mateix el gran autor txec, ha d’acudir a l’autobiogràfica “Carta al pare”, escrita el 1919 (i que el seu progenitor no va arribar a llegir mai). Allà ell s’analitza cruament en el marc de les dificilíssimes relacions amb el pare, de caràcter oposat al seu.

L’autor era fill de comerciants jueus de llengua alemanya

-“És molt possible que, encara que jo hagués crescut totalment lliure de la teva influència, no hagués pogut arribar a ser com desitjava el teu cor. Segurament tot i així hauria esdevingut una persona escarransida, poruga, vacil·lant, intranquil·la, ni Robert Kafka ni Karl Hermann, però ben diferent del que soc en realitat, i hauríem pogut entendre’ns magníficament”.

-“Per això el món es quedava dividit en tres parts, una on vivia jo, l’esclau, sotmès a lleis que només havien estat inventades per a mi i que a més mai no podia complir del tot sense saber ben bé per què; després un segon món infinitament distant del meu, on vivies tu ocupat amb el govern, amb la feina d’emetre ordres i enfadar-te perquè no havien estat portades a terme; i per últim un tercer món, on vivia tota l’altra gent, feliç i alliberada d’haver de manar i obeir.”

-“Jo havia perdut, al teu davant, la confiança en mi mateix, i a canvi havia adquirit una consciència de culpa il·limitada. (En record d’aquesta il·limitació vaig escriure sobre algú encertadament: ‘Tem que la vergonya encara el sobrevisqui’).”

-“Més encert vas tenir amb el teu rebuig de la meva activitat com a escriptor i del que implicava sense que ho sabessis. Aquí realment havia aconseguit independitzar-me de tu un bon tros (…). Disposava d’un espai segur fins a un cert punt, podia respirar alleujat i, excepcionalment, em resultava benvingut el rebuig que naturalment vas sentir de seguida per la meva afició a escriure. Prou que la meva vanitat, la meva ambició es ressentien de la teva manera de rebre els meus llibres, que es va fer cèlebre: ‘Posa’l a la tauleta de nit”.

-“Així doncs, ¿per què no m’he casat? Hi havia impediments concrets com per tot, però la vida consisteix precisament a superar aquests impediments. Però l’impediment essencial, per desgràcia independent de cada un dels casos, era que sembla que soc psíquicament incapaç de casar-me. Això es manifesta en el fet que des de l’instant que decideixo casar-me, ja no puc dormir, el cap em crema dia i nit, ja no puc viure, vaig trontollant desesperat”.

-(objeccions imaginades del pare) “Un exemple: la darrera vegada que et volies casar, tal com confesses en aquesta carta, a la vegada no volies casar-te, però per no haver-te d’esforçar volies que jo et facilités el no casar-te tot prohibint-te aquest casament per la ‘deshonra’ que la unió seria per al meu nom.”

Dos Kafkes incompatibles: un, el pare, fort, vital, autoritari, un burgès prototípic de la Praga del seu temps; l’altre, el fill, tímid, acomplexat, imaginatiu, sotmès, però que ha transcendit al llarg de les generacions com un escriptor imprescindible. En un apunt, Kafka ho deixa clar: “Dues possibilitats: fer-se infinitament petit o ser-ho. La segona és perfecció, o sigui inactivitat; la primera inici, o sigui acció”.