I ja en van tres

Va quedant enrere el 2022, l’últim any en què vam veure caigudes als mercats financers (prop del 20% en gairebé tot, no hi havia on amagar-se). Aleshores els inversors estaven espantats per la batalla que els bancs centrals lliuraven contra una inflació galopant. Les tecnològiques, grans guanyadores de la pandèmia, acceleradora de l’arribada d’un futur digital, es van desplomar (les magnífiques 7 van arribar a perdre la meitat del seu valor). A finals d’aquell any hi havia unanimitat absoluta: tanta pujada de tipus faria inevitable una recessió el 2023.

Però va arribar ChatGPT, el sant grial per a Nvidia i col·legues, per revifar l’entusiasme. I no hi va haver cap recessió. Un servidor va estudiar Ciències Econòmiques, ja fa unes quantes dècades, i si alguna cosa m’ha ensenyat el temps és que a l’economia l’atribut de ciència li queda enorme. Mentre la protagonitzin éssers humans (de moment, fins que siguem substituïts tots per robots) serà com nosaltres: imprevisible. “És difícil fer prediccions, especialment sobre el futur”, deia Niels Bohr, un dels millors físics de la història. Ho deia referint-se a la física quàntica (si hagués estat economista, li hauria agafat un cobriment).

Tres anys després, els inversors continuen de celebració. No els falten raons. L’atur està en mínims històrics a mig planeta, la inflació sembla que va cedint (moooolt a poc a poc) i els bancs centrals abaixen tipus o ja els han abaixat.

Ni tan sols l’envestida de Trump a l’ordre preestablert, cosint a aranzels i amenaces propis i estranys, sembla tenir cap efecte sobre res. Acaba d’envair Veneçuela, mentre revisava el text. La Reserva Federal canviarà de cap ben aviat, i el seu nou llogater haurà de prometre submissió al despatx oval si vol aspirar al càrrec, alhora que arriben estímuls fiscals gràcies a la One Big Beautiful Bill aprovada fa uns mesos, culminant un trio d’impulsos (fiscals, monetaris i desreguladors). Una cosa semblant hauria de passar a Europa, amb Alemanya en ple gir copernicà fiscal. Menys això de desregular, és clar, que si en alguna cosa som campions mundials els europeus és just en el contrari.

Pronosticar, especialment quan és sobre el futur, és molt difícil

Per acabar, no oblidin que la intel·ligència artificial podria disparar el creixement i la productivitat, abaixar la inflació i fins i tot millorar el colesterol. (Nota: de fet, això últim és el més probable, objectivament parlant, atès el potencial que té per desenvolupar nous fàrmacs. Històricament, els impactes de les revolucions tecnològiques són en forma de “corba J”, i triguen molt a ser significatius).

Algú pot dir que és millor vendre-ho tot perquè ja fa tres anys que les borses pugen a doble dígit. Ni això no sembla bona excusa. Primer, perquè és només per als que tinguin el dòlar com a moneda base i l’S&P 500 com a índex de referència. La borsa americana va pujar poc més d’un 2% l’any passat, si ho hem de gastar en euros. I, segon, perquè és només una estadística, que val per al que val. A més, tampoc no és tant. El guany acumulat en aquests tres anys (en dòlars i en borsa americana, perquè soni millor) és només el desè millor de la història. En els nou que el superen, o estàvem en mode bombolla, o sortíem d’una castanya prèvia, o la cosa es va tòrcer l’any següent. Però això també és una altra estadística.

Doncs res, a seguir celebrant-ho. I que duri. Per als que patim d’escepticisme crònic (pareu de llegir aquí els altres, per favor), el 2025 ens recorda una mica el 2022, però a l’inrevés. Unanimitat absoluta (el 2026 serà fantàstic, el 2023 havia de ser una catàstrofe), difícil de negar (molt ben argumentat). Alguna neurona dec tenir feta malbé que no ho acabo de veure clar.

Potser són les valoracions (de borsa americana i crèdit, especialment), que no donen gaire marge que res es torci. Potser és que tant dèficit i tant deute públic comencen a ser preocupants, o que massa diners fan el mateix (els ETF dominen els fluxos, fins ara en una sola direcció). L’alternativa, en qualsevol cas, no pot ser amagar els diners sota un matalàs. L’arna dels estalvis és la inflació. Tots anem al supermercat, suposo que no cal que segueixi. Què hem de fer, doncs? Invertir, però alhora ser prudents. Hem d’assumir risc, però amb mesura, combinant-ho amb alternatives més conservadores, de rendiment potencial molt més modest, però que ens donaran la liquiditat necessària per aprofitar les oportunitats que sorgeixin.

I siguin molt selectius. De bones oportunitats n’hi ha, i moltes, però cal rebuscar, i ser pacients (n’hi ha perquè d’altres no les volen, moltes vegades per motius massa curtterministes).

No es confonguin, que qui escriu no pronostica cap desastre. Per dos motius. Perquè fa pinta d’un bon any, una altra vegada. Massa pinta, potser. I perquè pronosticar, especialment quan és sobre el futur, és molt difícil. Que tinguin un bon 2026.