Veneçuela

El que a primera vista sembla una violació evident de sobirania i segrest de cap d’Estat –per molt malament que ens sembli un personatge dictatorial; un dictador, si voleu– els esdeveniments de Veneçuela ressusciten amb enyor vells records en qui escriu.

A punt d’encetar l’últim quart del segle passat, per influència del periodista i escriptor pluriguardonat Martín de Ugalde (a.c.s), una editorial em va fer l’encàrrec de recollir les experiències dels exiliats bascos i els descendents a aquell país.

Cal aclarir que, si la majoria de republicans espanyols  van marxar a Mèxic, els nacionalistes d’Euskadi, en virtut d’un conveni entre presidents, van anar majoritàriament a l’estat federal caribeny, avalats pels passaports signats personalment pel lehendakari José Antonio de Agirre. És imaginable l’impacte de l’arribada de deu mil persones parlant el seu intrincat idioma, els homes coberts amb la irrenunciable txapela en una ciutat aleshores de cent mil habitants.

Els nacionalistes d’Euskadi van marxar a l’estat federal caribeny

Ràpidament, aquells immigrats i els descendents, amb abundància de titulats universitaris i prestigi professional, van passar a ser una mena d’elit, intel·lectual i social, en molts casos amb càrrecs públics importants.

El viatge ens va portar d’una a una altra Euskal Etxea: a la de Caracas, naturalment, però també a la de Puerto Ordaz, al sud, on protagonistes, cofois, explicaven com s’estava construint la gran presa de Guri, i al nord-est, a la costa.

Allà ens van confirmar l’origen local –o almenys del subcontinent– de personatges com ara José María Txiki Benegas o el polifacètic home de cinema i televisió Xabier Elorriaga, fill de capità de vaixell. I l’exconseller socialista Aznar del govern Aguirre –s’ufanava d’haver proposat i signat el decret d’adopció de la ikurriña com a bandera nacional. “Perquè”, deia, “primer soc basc i després, socialista”.

Una experiència inoblidable, plasmada, com no podia ser menys, en llibre, amb descripcions, però sobretot amb entrevistes, semblants a transcripcions abreujades d’unes memòries, a la vegada definidores de les personalitats i fragments de la Història.

Especialment cridaner va ser assistir a l’entrada dels nens, membres de segona i tercera generació de l’exili a la seva ikastola, amb la hissada de les dues banderes i el càntic dels dos himnes. Allà les classes les rebien en euskera, i amb els títols homologats per les autoritats nacionals d’Educació.

Eren temps d’esplendor del gran i ric país, amb un valor de canvi del bolívar gairebé igual al del franc francès –més de disset pessetes d’aleshores– en què s’obtenien excepcionals divises per l’explotació del petroli.

Les deferències dels i les membres de les comunitats basques locals van superar, fins i tot, les imaginables. Alguna, incompatible amb un organisme europeu, com el menú ofert al casal de Puerto La Cruz caraotas –com diuen a les mongetes– en una alubiada a la bilbaïna... a quaranta graus a l’ombra. Ben bona que era, però...

Retornats/des explicaven als mitjans que, amb la imposició del règim bolivarià, no només una part important d’aquella comunitat basca, sinó de la ciutadania en general, estava emigrant, a Europa preferentment, molts i moltes, a l’Euskadi originari. I també van confirmar que d’institucions com aquella ikastola no en quedava ni rastre. Llàstima. Potser un dia es recuperarà. I els bascos i basques repatriats que enyoren el seu altre país retornaran amb normalitat, per temporades o per fixar-ne la residència un altre cop.