Andorra, el país que hem forjat i el que no volem perdre

Tinc més de setanta anys i encara aixeco la persiana de la botiga cada matí. Ho faig per rutina, per orgull i perquè el treball m’ha fet qui soc. He vist créixer aquest país pedra a pedra, quan res era fàcil i quan tot el que teníem sortia de l’esforç i de l’estalvi. Per això em costa veure cap a on anem i, encara més, cap a on ens estan empenyent.

No em fa gens d’il·lusió veure que ens acostem als 100.000 habitants. Ja en tenim prou. Andorra no és il·limitada, ni en territori, ni en serveis, ni en capacitat d’absorbir un creixement que no sempre respon als interessos del país. Hauríem de poder tornar a parlar dels 70.000 habitants com a sostre natural, aquell equilibri que ens permetia créixer sense perdre l’ànima.

Avui, pels carrers, hi veig inversors estrangers mudats com rossinyols, que venen, construeixen, s’omplen les butxaques i marxen sense mirar enrere. La plusvàlua queda per a ells; els problemes –els preus desbocats, la pressió urbanística, la tensió sobre els serveis– ens els quedem nosaltres.

I, mentrestant, els joves d’aquí no poden comprar un pis. Les famílies d’aquí no poden pagar un lloguer. I els comerços d’aquí no podem trobar personal perquè els sous no poden competir amb uns lloguers que han perdut el nord. Desitjo que el Govern hi intenti trobar solucions, perquè, si no, els petits comerciants acabarem amb el rètol de tancat per força.

També estic cansat de veure cotxes estrambòtics de quatre nouvinguts que han triat Andorra només per pagar menys impostos. Aquest no és el model que necessitem. Vull gent que aporti, que respecti, que s’integri; no decoració de luxe circulant per l’avinguda.

Un país no és només un territori; és un caràcter

He vist com a Suïssa saben construir, preservar la qualitat de vida, mantenir el respecte pels costums i, fins i tot, conservar l’esperit del sometent. I penso: per què nosaltres no? No cal inventar res, només cuidar el que tenim.

I el que tenim, sobretot, és seguretat. Poder sortir al vespre sense por és un privilegi que hem defensat entre tots. Però els privilegis, si no es cuiden, desapareixen.

També voldria que els nostres fills i nets puguin treballar aquí, i no haver de marxar com ho van fer els nostres padrins en altres temps. Però això només passarà si el país torna a pensar en els que hi viuen, no només en els que hi aterren amb diners fàcils.

Decisions valentes per a un futur possible

Els comuns presumeixen de reduir deute. Ja veurem com els va quan s’acabin els permisos d’obra. No podem basar el futur d’Andorra en una grua darrere l’altra. Calen mesures estructurals clares i valentes per frenar un creixement que avui ja mostra signes evidents de ser insostenible.

Cal atreure marques de qualitat i deixar de convertir-nos en un paradís de segones marques i macrobotigues que ofeguen el petit comerç. I cal posar fre a la inversió estrangera especulativa que dispara lloguers i no aporta arrelament. És just que els compradors de pisos no residents siguin taxats, com a mínim, a l’altura de l’increment de despesa pública i de serveis que la seva arribada genera.

I ja que hi som:

Residències fictícies eliminades: prou d’aprofitar-se de la sanitat d’aquí sense viure-hi realment.

Més controls dels inspectors de la CASS, per garantir que tothom compleixi les seves obligacions i evitar abusos que acaben repercutint en el sistema i en els que sí que cotitzem i treballem al país.

Vinyeta per als cotxes que entren al país.

Autocaravanes controlades i ben estacionades.

El parc automobilístic creix any rere any, sovint a un ritme superior al de les infraestructures viàries disponibles. Andorra té unes limitacions geogràfiques evidents que fan difícil ampliar indefinidament la xarxa de carreteres per absorbir el volum actual de trànsit. Aquesta realitat acaba tenint un impacte en la mobilitat quotidiana i en la qualitat de vida al país.

I sí, també ho diré: ja n’hem tingut prou del Cirque du Soleil. Massa anys, massa diners, massa repetitiu. Invertim en cultura de qualitat: concerts, museus, romànic, muntanya, tot allò que ens fa únics.

Un país que no s’oblidi d’on ve

Vull una Andorra que continuï ajudant la pagesia, que segueixi fent possible el dall dels prats, que impulsi la ramaderia i que mantingui net el bosc. Tot això no tan sols és tradició, és sostenibilitat, és futur, és identitat.

I ja està bé que els esportistes residents es passegin pel món sense que ningú sàpiga d’on són. Un simple logo, una marca del país que els acull i els dona oportunitats, seria una manera digna d’agrair-ho i projectar Andorra al món.

En defensa d’una Andorra que encara és possible

Només demano una cosa: sentit comú. Que el país torni a mirar per la seva gent. Que es prenguin decisions valentes. Per aquest motiu, suplico tant al Govern com al Consell General que prenguin les mesures per evitar que el creixement del país es descontroli. És un pas necessari, valent i que molts esperàvem des de fa anys. El país no pot créixer només en nombre; ha de créixer amb seny, amb mesura i pensant en les generacions que vindran. Qui vingui a viure a Andorra no tan sols ha de gaudir dels drets, sinó acceptar les obligacions que comporta el privilegi de residir-hi.

Jo, que he vist néixer aquest país tal com el coneixem, no vull marxar d’aquest món veient-lo irreconeixible. Només vull que l’aigua de l’aixeta segueixi rajant cada matí, que els carrers siguin nostres i que les futures generacions no hagin de buscar un futur lluny d’aquestes valls que tant estimo.