Pantalles amb criteri: calma, límits i sentit comú
Moltes famílies, després de Nadal, noten que les pantalles han guanyat espai
Després de les vacances de Nadal, moltes famílies noten que les pantalles han anat guanyant espai. Més hores lliures, jocs nous i ritmes desordenats fan que costi tornar a una convivència pausada. No cal fer-ne un drama. El gener és un bon moment per posar ordre, recuperar calma i decidir com volem que funcionin les pantalles al nostre entorn.
A casa hi ha moments que val la pena preservar. A taula i a l’última hora del vespre, les pantalles no hi tenen lloc. A taula ens mirem, expliquem el dia i compartim estones sense distraccions. A l’hora de dormir el cos necessita abaixar el ritme: dutxa, conte i llum suau. Si els adults també deixem el mòbil fora de la vista, el missatge és més fort que qualsevol norma. Amb poques idees clares i moments ben cuidats, la convivència millora.
El funcionament de les pantalles ha de ser senzill i previsible: on “viuen” els dispositius, quan s’encenen i quan es tanquen. A partir d’aquí, les normes han de ser molt clares: decidim quins dies, en quins moments, durant quant de temps i amb quins continguts. Establim les conseqüències d’un ús massa llarg o inadequat. Quan això està acordat, tot flueix més.
Quan hi ha una emoció intensa, la pantalla no és la solució. És cert que pot distreure de manera immediata, però no ajuda a regular ni resol cap situació, perquè només n’amaga la causa durant una estona. Si un infant està enfadat, primer en parlem: “Entenc que t’hagi fet ràbia”. Tant si està enfadat com si està avorrit, fem una pausa curta i oferim una alternativa real: un joc ràpid, respirar uns segons i moure una mica el cos, parar taula o començar el conte. L’avorriment també educa. Quan no omplim cada buit amb una pantalla, apareixen idees i jocs que no sortirien d’una altra manera. La regulació emocional es construeix amb presència adulta i amb límits; és un procés lent, però funciona.
Per tancar pantalles sense discussions, anticipem la informació. “D’aquí a dos minuts tanquem”. Una frase breu, una mirada als ulls i un to serè. Quan arriba el moment, tanquem: “Ara sí, tanquem”. Va bé fer-ho sempre igual: fem pausa, diem “ara tanquem”, guardem la pantalla i passem al que toca. Un temporitzador pot ajudar a fer visible quan s’ha d’acabar. I, després de tancar, oferim dues opcions dins del límit: “Tries conte o joc curt?”. Si costa de complir, apliquem el que havíem acordat: demà començarem més tard o amb menys minuts. Sense sermons. Dir poc i fer molt educa més que repetir deu vegades.
El primer mòbil és un altre gran tema. La pressió social és forta: “Tots els meus amics en tenen”. Però un mòbil demana maduresa per gestionar contingut, horaris i límits. No cal córrer. Com més tard arribi, millor. Quan la comunicació és necessària, hi ha un pas intermedi senzill: un telèfon bàsic que permeti trucar i enviar missatges, sense xarxes ni aplicacions. Quan arriba el primer mòbil, el primer pas és posar-hi normes simples: on dormirà, quins moments seran sense pantalles, què s’hi podrà fer. I sempre amb continguts adequats a l’edat de cada infant. Després podem limitar-ne el temps i les funcions des del dispositiu de l’adult. Això permet que ells aprenguin a regular-se dins d’un marc segur. Si tenen vint minuts al dia, són ells qui aprenen a gestionar què volen fer en aquest temps. És una eina que requereix aprenentatge i límits perquè no es converteixi en un problema. El mòbil no educa sol; cal ensenyar a fer-lo servir amb criteri.
Els infants aprenen pel que veuen. Si demanem que no hi hagi pantalles a taula i nosaltres revisem missatges, el marc es trenca. Si volem nits tranquil·les i portem el mòbil a l’habitació, el missatge perd força. El modelatge és diari i concret: guardar el telèfon quan ens parlen, deixar-lo fora de l’habitació al vespre i reservar moments sense pantalles igual que els demanem a ells. Quan els adults anem a l’una, tot és més fàcil.
Gener pot ser un bon punt de partida. Decidim on “viuran” les pantalles, quan les encendrem i quan les tancarem. Acompanyem emocions sense buscar distraccions i donem espai a l’avorriment perquè hi neixin idees. Tancar dispositius amb constància i presentar el primer mòbil amb calma i normes clares és educar per al present i per al futur. L’objectiu no és evitar les pantalles, és ensenyar-los a conviure-hi amb criteri. I fer-ho amb calma, constància i sentit comú.