Quan l’autoexigència ja no és motor, sinó càrrega

Quan el gener ens pesa massa

Cada gener sembla començar igual. Una agenda nova, un calendari net, una llista mental de propòsits que pesa més del que sembla. Menjar millor, fer més esport, ser més productius, canviar allò que no ens agrada de nosaltres. Tot amb una urgència silenciosa, però persistent.

I gairebé sense adonar-nos-en, apareix la sensació de sempre: no estic fent prou.

Ho veiem als altres. Persones que “ja han començat”. Que ja van al gimnàs, que ja han fet el canvi, que ja tenen clars els objectius. A les xarxes, als grups de WhatsApp, en converses aparentment innocents. I aleshores comparem la vida dels demés amb la pròpia.

Potser aquest any no es tracta de fer més, sinó de tractar-te millor

A partir d’aquí, el discurs s’activa: hauria d’estar més motivat,

hauria d’anar més ràpid,

hauria de ser més disciplinat.

I el gener, que podria ser un inici amable, es converteix en un examen. Amb un mateix.

L’autoexigència disfressada de motivació

La psicologia ens diria que l’autoexigència sovint es presenta com una aliada: ens empeny, ens activa, ens fa avançar. Ara bé, quan no està equilibrada, deixa de ser motor i es converteix en pressió.

Moltes persones no abandonen els propòsits perquè no els importin, sinó perquè el pes de fer-ho tot bé i de cop és massa gran. Quan el canvi es planteja com una cursa, el cos i la ment acaben posant fre.

La pregunta no és per què no ho sostenim, sinó: És realista la manera com ens estem demanant canviar?

No sempre cal exigir-se més

Vivim amb la idea que, si no avancem, és perquè no ens pressionem prou. Però sovint passa just el contrari: ens pressionem tant que ens bloquegem.

Millorar no sempre requereix més força de voluntat. A vegades requereix:

més ritme propi,

més marge d’error,

més paciència amb el procés.

I menys comparació.

Quan ens comparem amb algú que “ja ha començat”, oblidem una cosa essencial: no coneixem el seu punt de partida, ni el context, ni el moment vital. Només veiem el resultat, mai el camí.

Avançar sense tanta pressa

El canvi sostingut no acostuma a ser espectacular. És discret. S’acumula en decisions petites, repetides, sovint invisibles.

Des del punt de vista psicològic, el cervell integra millor els canvis graduals que no pas els radicals. Quan el canvi és massa brusc, s’activen mecanismes de defensa: procrastinació, autojudici, abandonament.

Avançar a poc a poc no és rendir-se. És donar-se el temps necessari perquè el canvi arreli.

Potser aquest gener no cal transformar-ho tot. Potser n’hi ha prou amb:

començar sense buscar la perfecció,

mantenir una senzilla acció d’acord a l’objectiu final,

no abandonar quan no surt com esperaves.

Un altre gener és possible.

Potser aquest any no es tracta de fer més, sinó de tractar-te millor.

Respectar el teu ritme. Acceptar que el procés no és lineal. Entendre que millorar no sempre es veu, però sempre compta.

El gener no hauria de ser un judici, sinó una decisió: deixar d’exigir-te com si anessis tard i començar a avançar amb criteri propi.

Perquè el canvi que dura no neix de la pressa, sinó de la constància.

I aquesta comença aquí:

Avança. Al teu ritme. Sense pressa. Però sense abandonar(-te).