Gaudir l’any Gaudí

Encetem l’any Gaudí amb coixins de neu i sol radiant sota el cel blau. Matins cristal·lins abans del gris de pau de la propera tongada de neu. Flonjor de neu, llum de sol. Gaudí (Antoni Gaudí i Cornet, 1852-1926), l’arquitecte català, singular i reconegut arreu del món, gaudiria a Andorra aquests dies d’hivern. Una de les coses que més li agradava de fer era contemplar la línia d’horitzó, les línies naturals de les muntanyes i serres, de les roques, retallades a la llunyania. Quan va ser a Mallorca, cridat pel bisbe Pere Campins per tal de reformar la Catedral de Santa Maria de Palma, a començament de segle XX –obres realitzades entre 1903 i 1915–, de les primeres coses que Gaudí, de cinquanta anys, va fer fou una excursió a la serra de Tramuntana per poder veure Menorca, la fesomia de Menorca llaurant la dolça mar balear.

La seva obra va ser com una flamarada, aquell foc que guspireja

Si Gaudí estigués present a Andorra aquest hivern, la neu perfilant les muntanyes, els crostons de roca de Carroi, d’Enclar, de Padern i de Rocafort; les llomades de Claror, de la Llosada, de Sanfonts o de Casamanya i també les arcades dels ponts vells, li farien tan goig com una mosta d’avellanes, vint o trenta a tot estirar. S’asseuria al pedrís del porxo de Sant Miquel d’Engolasters i agafant una pedra del terra, les aniria trencant una a una i sense tastar-ne cap. Un cop trencades totes les avellanes, agafaria les clasques d’un grapat i les deixaria –com una ofrena– a la neu, cobrint-les tot seguit amb un grapadet de neu i deixant fer una estona, fins que el sol, el bon sol de neu del migdia, la fongués i sobre les clasques de les avellanes un fi polsim d’aigua emanés la llum i la vivor d’un trencadís. Amb quin gust Gaudí admirava les clasques d’avellanes, lluentes amb la mullena de la neu o de la pluja. Només després de la conjunció natural del sol fonent la neu sobre les clasques de les avellanes, assegut allà al pedrís de Sant Miquel d’Engolasters, se les aniria cruspint, acompanyat del Pere Canturri i del Sergi Mas, els dos asseguts a banda i banda del mestre. “Veus, Pere, com ens va de bé el teu porxo” –diria el Sergi, tot mirant els tres una garsa reclamant des de la boixera, mentre Gaudí li’n tira una i el Pere una altra per a satisfer l’afamada i indiscreta visitant.

La natura era font d’on Gaudí bevia en cos i esperit imatges per fer-les reviure en les seves construccions, veritables recreacions, la majoria, de fesomies naturals. Ho veiem, ho podem veure sortosament, en les baranes, en les façanes, en les xemeneies i ràfecs –on nien orenetes i reposen falciots. Palmells de palma, de margallons, margarides, roelles, clavells de moro, trenes de vidalba en flor... Plantes i flors en garlanda, a l’aire, a sol i serena, on en el clos casolà, en les parets i en els sòls. Natura botànica i també natura geològica, fetes amb peces de fang cuit de bòbila i amb pedra, modelades amb el pensament com si fos vent, aigua i pas del temps alhora. De la geometria acadèmica inicial, però ja amb evidents traces disruptives i acolorides, agradoses als ulls, a les línies de somnis reals en formes voladores, de boca espluga i de covals. Sort tenim, ho repetim, de poder admirar l’obra de Gaudí ben a prop, a Barcelona, a Santa Coloma de Cervelló, a la muntanya de Montserrat, a Palma, fent un salt d’avió des del retallat serrat d’Ensiura, el camp d’aviació de Montferrer, aeroport d’Andorra. I encara agafant carretera i cap a Astorga, cap a Lleó, cap a la verdor cantàbrica de Comillas, on els marquesos de Comillas, els López que casarien amb els Güell, li van fer encàrrecs de resultes dels quals bastiria memorables edificis emplaçats sobretot en plena natura, tant allí a Comillas com a Barcelona i rodalies.

L’any Gaudí ens anirà bé per retrobar-nos amb la natura, per retrobar en Gaudí el caliu de la seva brasa encara encesa. Al seu moment, la seva obra va ser com una flamarada, aquell foc que guspireja, tot elevant lluminor i esperit lluminós alhora. Però no va ser pas foc d’encenalls. Gaudí perdura, cent anys després de la seva mort, el 10 de juny de 1926. Gaudí viu, cada dia de cada dia, quan els ulls de les persones, i diria fins i tots dels ocells i de les volianes, dels coloms i de les cotorres cridaneres establertes a Barcelona, i encara als ulls del món, quan miren les seves obres, quan la mirada s’hi atura, davant per davant, durant uns moments, o bé el pensament ens les reporta quan en som lluny. Quin repic de campanes la Sagrada Família i quin estel de llum de pau i esperança.

No podem encetar l’Any Gaudí sense fer referència a la Casa Vicens, la del carrer de les Carolines, a Gràcia, a Barcelona. Va ser la primera casa que va obrar Gaudí i també per sort, i per la bona pensada d’una família andorrana, els Mora, avui és visitable, naturalment visitable, sense estridències ni enlluernaments artificials. Mora Banc és propietària de Casa Vicens i fa possible trobar-nos –com si obríssim un armari reliquiari– amb tots els elements que Gaudí empraria al llarg de la seva vida. Quan la visiteu, els clavells de moro, els blaus cels i els enramats vegetals us seran tan bells a la mirada com bells i agradables foren en el pensament creatiu de sant baró que fou Antoni Gaudí i Cornet, fill de calderers, de qui aquest any parlarem, d’ell i de la seva obra, gaudint amb joiosa fruïció.