Un país d’ordre
No és aquell on es vigila més, sinó aquell on les coses funcionen
El concepte de país d’ordre ha tornat a ocupar un lloc central en el debat públic. Sovint s’invoca com una resposta aparentment clara a una sensació de desorientació, d’inseguretat o de cansament col·lectiu que travessa moltes societats. Però abans d’acceptar-ne el relat, convé fer una pausa i preguntar-nos què vol dir exactament ordre i, sobretot, quin ordre volem.
En els darrers temps, determinats discursos han intentat apropiar-se d’aquesta paraula, com també ho han fet amb conceptes com pàtria, família o llibertat, presentant-los com a patrimoni exclusiu d’una determinada visió política. Tanmateix, l’ordre, com la pàtria o la llibertat, no pot ser monopoli de cap ideologia. Són valors compartits, o haurien de ser-ho, perquè tenen a veure amb la convivència i la cohesió, no amb la imposició.
Per a alguns, però, l’ordre sembla reduir-se a disciplina, autoritat i càstig. A una idea de societat en què la convivència només es pot garantir mitjançant la vigilància i la força. Aquesta visió confon l’ordre amb la repressió i la llei amb l’amenaça.
En realitat, un país d’ordre no és aquell on es vigila més, sinó aquell on les coses funcionen. On la llei és clara, estable i s’aplica amb el mateix rigor a les institucions, a les empreses i als ciutadans. No hi pot haver normes dures per als febles i indulgents per als poderosos, perquè això no genera ordre, sinó ressentiment. La llei no pot ser un instrument selectiu. Ha de ser un pacte de convivència assumit col·lectivament.
A Andorra, aquesta idea d’ordre ha tingut tradicionalment un sentit funcional. Quan, a inici del segle XX, es va crear el Servei d’Ordre amb la funció de garantir l’ordre públic i auxiliar la justícia, no es va fer en nom d’una ideologia ni d’un projecte moral, sinó per assegurar la convivència i el bon funcionament de les institucions. Aquest origen recorda que l’ordre neix com una eina al servei de la comunitat, no com una bandera política.
Ara bé, l’ordre durador no neix de la por, sinó de la confiança. I la confiança es construeix, sobretot, amb seguretat material. Amb la certesa que treballar permet viure amb dignitat, que arribar a final de mes no és una cursa d’obstacles permanent i que disposar d’un habitatge digne i assequible no és una excepció. Quan els ascensors socials funcionen, la societat s’ordena sola.
En canvi, les desigualtats econòmiques excessives tenen efectes profunds. No tan sols generen ressentiment, sinó que frenen el consum, precaritzen el talent i cronifiquen la dependència. També impacten en la salut mental, alimentant l’ansietat i la frustració, i erosionen la cohesió social perquè debiliten la confiança mútua. Un país profundament desigual no és desordenat de casualitat. Ho és per estructura.
Aquesta realitat és especialment visible entre les generacions més joves, sovint exposades a discursos que prometen resultats immediats, fortunes ràpides i èxit sense esforç. Però no es lliguen gossos amb llonganisses. Ni en economia, ni en política, ni a la vida. Un país d’ordre no és un país de dreceres, sinó de camins ben traçats.
La natura ens ho recorda cada any. No hi ha collita sense sembra, ni fruits sense espera. Cal preparar la terra, plantar, cuidar i, finalment, collir. Pretendre saltar-se aquest cicle només porta a la frustració o al frau. Les societats funcionen de la mateixa manera. L’ordre no és immediatesa, és constància.
Per això, un país d’ordre també és aquell que respecta les persones que treballen. Que garanteix salaris dignes, possibilitats reals de formació continuada i reconeixement de la feina ben feta. I és igualment aquell on el sistema financer compleix la seva funció social. Facilitar crèdit productiu, protegir l’estalvi, evitar l’especulació abusiva i no traslladar sistemàticament els riscos als ciutadans. Sense una economia al servei de l’economia real, l’ordre esdevé un relat buit.
En aquest context, les empreses, les entitats financeres i les institucions públiques han de donar exemple de responsabilitat, rigor i transparència. L’ordre no pot ser una exigència que només baixi cap avall. Ha de començar sempre per dalt.
Finalment, en una societat veritablement ordenada, preocupar-se pels altres no és motiu de burla. No es ridiculitza l’empatia ni es glorifica el cinisme. No es converteix en model d’èxit el depredador, ni es normalitza que fer trampes sigui vist com una mostra d’intel·ligència. L’ordre no consisteix a premiar qui embolica la troca amb les lleis, sinó a protegir qui compleix les regles.
En definitiva, parlar d’ordre a Andorra hauria de voler dir parlar de bon funcionament. De si el treball permet viure amb dignitat, de si l’habitatge és accessible, de si els serveis públics responen i de si les regles del joc són clares per a tothom. Hi ha ordres que exclouen i divideixen, i n’hi ha d’altres que construeixen i integren. L’ordre que el país necessita no és el de la consigna fàcil, sinó el de la responsabilitat compartida.
Un país d’ordre, al capdavall, és un país que funciona. I quan un país funciona, no necessita reclamar ordre. Simplement el practica.