El cercle no tan màgic

Jo només soc un veí de la Cortinada.

No especulo. No requalifico. No venc cap “experiència immersiva” amb polsera de colors. Quan no hi ha neu, treballo la terra. Quan n’hi ha, deixo cols a l’hort perquè els cabirols baixin a menjar. Dormo tranquil. Bastant feliç.

Només em desvetllo inquiet quan veig que ningú posa en qüestió segons quines barrabassades.

Una d’elles es diu cercle màgic. Una iniciativa nadalenca del comú d’Ordino.

Entenc que Cal Pal no és un negoci. És un acte de mecenatge

Fa anys, Cal Pal obria les portes gratuïtament. I funcionava. Potser massa. Tant, que autocars d’hotels paraven “per fer un pipí” i, de passada, entraven a la casa. Gent que hi entrava en massa, sortia, no escoltava res, no respectava res i ho tractava tot com una sala d’espera amb pedres antigues.

Va ser llavors quan vaig suggerir a la noia que a l’època feia de guia posar un preu simbòlic. Un euro. No per fer caixa, sinó per posar un filtre mínim. Per frenar el turisme de pixada ràpida. Per protegir la casa, la guia i les explicacions.

Van pensar que un euro no frenaria ningú. I tenien raó. Ho van apujar a tres. I encara avui, l’últim dissabte de mes, l’entrada és gratuïta.

Criteri. Sentit comú. Cultura.

Entenc que Cal Pal no és un negoci. És un acte de mecenatge. Un rescat patrimonial fet no per treure’n rendiment, sinó perquè el poble no perdi la memòria. Si no hagués estat així, avui probablement parlaríem d’un bar per a expats, d’un pijoburger amb cervesa artesana i una pissarra que diria local vibes. I gràcies.

I aquí és on el Nadal ho espatlla tot?

Amb la millor de les intencions –no en tinc cap dubte– el centre se cedeix al comú d’Ordino. Esperit nadalenc. Il·lusió infantil. Llumetes i menairons. Barrets vermells.

I aleshores arriba el passaport màgic: 15 euros per persona per poder entrar a Cal Pal, a la serradora i a la mina de Llorts.

Si el nen vol veure el Pare Noel, s’hi afegeixen 65 euros més. També per persona, és clar.

Família de quatre? Fes la multiplicació abans d’entrar, no fos cas que la màgia s’esvaeixi davant del datàfon.

No és cultura. És comptabilitat amb barba blanca.

Per acabar-ho d’adobar, vaig decidir comprar el passaport màgic. Sis, per ser exactes: la meva fillola, el seu germà, els seus pares i la meva dona. Sis passaports a quinze euros. Noranta euros.

Entrem en una sala i, sense un bon dia ni res que s’hi assembli, una menairona ens deixa anar: “En esta sala no se puede entrar.”

I suau, però ferm, li vaig preguntar per què ens parlava en castellà. La resposta va ser immediata i tranquil·la: “És que com que la majoria són turistes…”

I en aquell moment vaig entendre que el cercle no era només màgic. Era també lingüísticament orientat.

No és només el preu. És el missatge.

Jugar amb la il·lusió dels infants i la butxaca dels pares no és màgia. És màrqueting. I fer-ho en un espai que ha estat salvat precisament perquè fos de tothom té un punt de tristesa profunda.

Ens passem el dia assenyalant –amb raó– els especuladors que destrossen el país. Però ens costa més mirar quan el nyap ve embolicat amb bones intencions i música de Nadal. El patrimoni no és una vaca per munyir. I menys encara quan algú l’ha cuidat perquè no ho fos.

Jo només soc un veí de la Cortinada.

No especulo. No venc il·lusions.

Estimo aquest país com crec que s’hauria d’estimar: sense fer soroll, sense treure’n profit i sense convertir-ho tot en negoci.