Panorama museístic a Andorra

29 anys després de la inauguració, el 6 de juliol del 1996, el Museu de la Miniatura ha rebut el primer ajut econòmic per part del Govern. Quinze mil euros. Siguin benvinguts i com va dir l’historiador romà Titus Livi: “Més val tard que mai.”

M’ha semblat apropiat aprofitar aquesta circumstància per exposar la diversitat de models d’entitats culturals que existeixen a Andorra efectuant al final una anàlisi subjectiva.

Bàsicament, existeixen a Andorra els quatre models de museu següents:

–Museus del Govern

Col·lectiu de museus gestionats directament pel Govern que no preveuen com a font d’ingressos prioritària la recaptació per venda d’entrades, no estan sotmesos a declaració tributària ni paguen cap mena d’impost.

Lliures de tota necessitat econòmica, fonamenten la seva gestió en l’acolliment de visitants, als quals ofereixen facilitats i entrada gratuïta en nombroses ocasions.

Amb la pràctica d’aquesta lloable política, dificulten la realització d’altres projectes independents, sent d’alguna manera l’arbre que amaga el bosc.

–Fundacions privades

Bàsicament, el Museu Carmen Thyssen, Fundació pública Museand, descrita com una entitat pública sense ànim de lucre que rep un peculi governamental de 450.000 euros anuals des de fa nou anys i, a més, el comú d’Escaldes li paga 11.000 euros mensuals pel lloguer dels espais d’exposició des de la seva creació, el 2017.

Rep, en total, entre el Govern i el comú uns 580.000 euros anyals de subvenció.

Una immoralitat a la qual toca posar fi de manera immediata.

Si el Govern vindica alguna responsabilitat en la gestió racional del patrimoni del poble, s’ha d’acabar ja amb aquesta retribució abusiva i de total desproporció.

–Centres culturals comunals

Model al qual pertany el Museu del Còmic-Joan Pieras de la Massana.

És una entitat privada sense ànim de lucre gestionada per l’ARCA (Associació Andorrana del Còmic i l’Animació), creada l’any 2009.

Existeix per la iniciativa de la seva alma mater, Joan Pieras, al capdavall propietari del fons cultural exposat.

Es nodreix bàsicament de l’assignació de 25.000 euros anuals del comú de la Massana, que li cedeix gratuïtament l’espai del local, que pertany al mateix comú, i es fa càrrec de la nòmina de l’empleat-guia, que atén els visitants.

El CAEE, Centre d’Art d’Escaldes-Engordany, és un altre exemple de centres exclusivament gestionats i patrocinats, en aquest cas pel comú d’Escaldes.

El local on està ubicat és propietat del comú i es considera un equipament públic de la parròquia, que es responsabilitza del seu manteniment i despeses.

Els ingressos per via d’entrades, venda de productes o altres són merament testimonials i considerats simbòlics, comparats amb la despesa total.

–Museus privats

Apartat en el qual actualment queda únicament el Museu de la Miniatura.

Gestionat pel seu propietari, se sustenta de les aproximadament 12.000 entrades de pagament venudes cada any i de la comercialització de souvenirs, quantitat exigua per mantenir una economia sanejada.

–Conclusions

Les conclusions d’aquest esquema del nostre panorama assenyalen directament que el Govern ha d’entendre que la política de total assistència dels museus que gestiona afecta notablement el funcionament de les entitats que no es troben sota el seu paraigua i dificulta l’existència d’altres models d’entitats de difusió cultural, la qual cosa que provoca una conjuntura de dificultosa competència, raonament que queda confirmat per l’absència de projectes alternatius o altres iniciatives.

La desaparició del Museu del Tabac i el del Perfum corrobora clarament la realitat d’aquest problema i també una total absència de solucions per haver-ne evitat el tancament. Per pal·liar aquest desequilibri és necessària una compensació econòmica als afectats.

Si avui queda el de la Miniatura és a causa de l’esforç insòlit, que consisteix en la renúncia del promotor a percebre un salari i un lloguer pels espais d’exposició ocupats.

Aquest sacrifici entre salari i lloguer es pot estimar en la quantitat de 80.000 euros anuals, xifra que representa uns 2.300.000 euros durant els 29 anys d’existència, conjuntura totalment irracional que desembocarà sense cap dubte en un problema existencial irreversible en un futur no gaire llunyà, quan l’actual direcció deixi d’assumir el comandament i el relleu calibri les opcions de permanència.

Llavors el Govern i el comú d’Ordino hauran de decidir si la continuïtat interessa i si existeix la voluntat i interès de mantenir-lo.

Tinc els meus dubtes, però no tinc, en canvi, cap incertesa que seria una compunció prescindir d’una entitat d’un caràcter singular com aquesta, amb un valor d’alta rellevància del qual durant 30 anys han disposat a cost zero.

Referent al Museu del Còmic de la Massana, sembla que el comú està d’acord a assegurar-ne la continuïtat i preveu remunerar un administrador professional el dia que Joan Pieras no hi sigui. Mentrestant, continua beneficiant-se de la fidelitat i noblesa del seu creador, que sembla disposat a seguir treballant gratuïtament amb l’anomalia que això suposa.

Finalment, capítol a part mereix l’anàlisi del Museu Thyssen, paradigma d’immoralitat i ignomínia, que segueix rebent 650.000 euros anyals del Govern, xifra que suma sis milions d’euros des de la creació, l’any 2017, tot degut a la nefasta herència de l’excap de Govern Toni Martí, al qual després d’atorgar-li el nom del pavelló esportiu d’Andorra només faltaria que ara li posessin el seu nom al futur Museu Nacional.

Ja és hora d’acabar amb aquest desgavell i que la senyora marquesa torni al seu poble emportant-se la banda de xupopters que l’envolten. Bon vent.

Per molt legítima que sigui la intenció, el Govern té l’obligació d’equilibrar les donacions oficials i, a més, el país no necessita de cap manera un museu que rep una subvenció desproporcionada pel nombre simbòlic de visitants de pagament que acull.

Però el cas Thyssen serà objecte d’una pròxima Tribuna que, certament, no serà del grat dels intel·lectuals de l’ICOM i altres eminències contaminants del nostre entorn, que induïts del racisme cultural més ranci pretenen que només el patrimoni autòcton mereix ser protegit i no han entès, per exemple, que exposant Kandinski el CAEE dignifica l’acció andorrana en favor de la cultura universal.

He dit alguna mentida?