El desgavell de l’acord d’associació. La necessitat d’un referèndum, ja

El Govern ven l’acord d’associació com la porta d’entrada a un futur radiant, però el que veiem cada dia és un muntatge cada cop més car, desordenat i envoltat d’una opacitat que faria enveja a qualsevol ministeri d’aquells que sempre diuen: “Estem treballant-hi.” Ens prometen accés al mercat interior europeu, modernitat i prosperitat, però la factura creix i les garanties disminueixen. És el típic menú degustació institucional: molta paraula bonica, molt PowerPoint, però quan arriba el compte comences a entendre el perquè de tanta llum tènue i tanta música ambiental.

DA, en el seu programa electoral, repetia com un mantra que l’acord era una “oportunitat històrica”, que s’havia de signar sense tremolar i que qualsevol dubte era simple “desinformació”. Un recurs gairebé còmic: dubtar és desinformar, preguntar és desinformar, voler veure els números és desinformar. Sembla que només hi ha un criteri acceptable: el del partit. Però el programa també parlava “d’ampliar l’horitzó europeu sense comprometre les especificitats del país”. I aquí és on la ironia es converteix en sàtira: com pots mantenir especificitats quan el marc europeu es basa precisament a harmonitzar, unificar i estandarditzar? Ens asseguren que res canviarà… alhora que paguem milions per adaptar-nos-hi. Misteris de la fe institucional.

La CASS ja ha anunciat una despesa d’1,6 milions d’euros només per preparar-se “per si de cas”. Una previsió pressupostària que, en qualsevol altre context, seria motiu d’un escàndol majúscul. Destinar diners públics abans de saber si la ciutadania vol realment l’acord és com comprar un pis sense haver vist ni la façana: només s’explica si algú té més pressa que seny. I no és l’única factura. Caldrà adaptar normatives, reforçar equips tècnics, revisar procediments, encarar possibles impactes sobre el mercat laboral i immobiliari… tot això abans fins i tot de saber si el país diu que sí o diu que no. És la inversió en un futur que ningú ha votat encara.

DA i el Govern continuen venent tranquil·litat, assegurant que tot serà beneficiós i que la integració aportarà estabilitat i oportunitats. Però aquesta serenor és, ho sento, pur artifici: la realitat és que la ciutadania està cada cop més dividida, més desconfiada i més cansada d’un procés que sembla fet per evitar preguntes fins a l’últim moment. El debat públic es renta i se centrifuga fins quedar reduït a tres consignes bàsiques: “Europa és bona”, “Els crítics exageren”, i “La lletra petita no pateixis, ja t’ho explicarem després”. I, mentrestant, l’estructura del país es veu amenaçada per decisions que no es discuteixen amb la profunditat que mereixen.

El Govern parla de “pedagogia”, però sovint la pedagogia no és més que propaganda amb PowerPoint. Quan s’assenyala un risc, el Govern respon amb una foto d’unes muntanyes i una frase inspiradora sobre “oportunitats de futur”. Quan es demanen dades, arriben titulars. Quan es demana rigor, arriben somriures. I quan es demana transparència, arriben silencis o respostes tan abstractes que podrien servir per justificar qualsevol altra cosa.

El problema no és Europa. El problema és el desgavell intern amb què s’està gestionant un acord que pot canviar radicalment la manera de viure, treballar i produir al país. Un acord que no és neutre, que no és gratuït, que no és inevitable. I, sobretot, un acord que no pot ser imposat per inèrcia ni per interès partidista.

Per això cal un referèndum immediat, clar i vinculant. No un referèndum “quan convingui”, no un referèndum “quan estiguem a punt”, no un referèndum “un cop passem eleccions”. No: ara. Si DA està tan convençut que l’acord és una joia, que ho defensi davant les urnes. Si el Govern creu tant en la seva pedagogia, que la posi a prova. I si realment confia en la maduresa del país, que deixi que sigui el país qui decideixi.

És fàcil repetir que l’acord és històric. Ho és. Però encara seria més històric que els ciutadans d’Andorra poguéssim triar lliurement si aquest és el futur que volem. No hi ha cap democràcia madura que tingui por de preguntar directament al poble. En canvi, sí que n’hi ha que tenen por de les respostes.

Referèndum, ja. Sense excuses, sense dilacions i sense maquillatge. El futur del país no és patrimoni de cap partit. És patrimoni de tots.