El que el Govern diu; el que el sistema fa, i el que realment passa

El sistema públic d’addiccions d’Andorra acumula contradiccions, buits i decisions difícils d’explicar. Quan les recaigudes es penalitzen i l’accés depèn de l’horari laboral, el problema no és la droga: és el sistema.

Hi ha moments en què la incomoditat és un deure. I quan parlem d’addiccions a Andorra, la incomoditat no és opcional: és imprescindible. Ens agrada creure que vivim en un país ordenat, eficient i prou modern per gestionar problemes complexos. Però quan rasquem la superfície, apareixen contradiccions que posarien vermell més d’un responsable polític.

Hi ha un moment en què la incomoditat és un deure

Projecte Vida ha analitzat les dades oficials del ministeri de Salut –tant les respostes escrites del Govern sobre l’UCA com l’ENSA 2024– i el que hi hem trobat no és opinió: és informació pública. Informació que, si es llegeix sense filtres, deixa una sensació incòmoda i de ficció administrativa. I no de la bona.

1. La contradicció central: allò que es diu i allò que es fa

La primera incongruència és tan evident que costa d’entendre com pot existir. El Govern afirma en un document oficial del 26/11/2025 que les recaigudes “formen part del procés i no són un fracàs del tractament” (p. 2). Això és exactament el que diu la ciència internacional. Però la pràctica real del sistema és una altra: en cas de recaiguda, la persona és expulsada set dies de l’Hospital de Dia.

Set dies fora del circuit terapèutic. Set dies sense espais grupals. Set dies amb només dues intervencions individuals. Set dies que poden marcar la diferència entre seguir lluitant o abandonar.

Resulta molt difícil no veure aquí un problema estructural. És com si, davant un pacient d’infart, el sistema decidís enviar-lo a casa “per reflexionar” una setmana.

Encara pitjor: a Andorra no existeix cap protocol escrit per gestionar una recaiguda. Cap. Ni criteris clínics, ni procediments, ni pautes operatives. Això deixa la porta oberta a l’arbitrarietat i fa incompatible el discurs oficial amb la pràctica real.

Els estàndards de l’OMS i l’UNODC són claríssims: una recaiguda requereix més suport, més continuïtat i més vincle, no expulsió. Però aquí fem exactament el contrari.

Moltes persones –i ho diem amb coneixement– amaguen les recaigudes per evitar aquesta sanció encoberta. Quan algú té por de dir la veritat al seu clínic, el sistema ha fracassat en el seu principi bàsic: la seguretat.

Això també té nom: violència institucional. No sempre és un crit. A vegades és una porta tancada just en el moment més crític.

2. Un sistema de registre que no permet entendre res

Segona qüestió: el sistema de registre. Segons el document oficial (p. 2-3), no es registren abandonaments, reincorporacions, motius de retorn, durada real dels processos ni resultats terapèutics. A més, les visites després de sis mesos sense seguiment actiu es compten com a primeres visites. És a dir: no sabem què funciona ni què fracassa. No es pot millorar allò que ni tan sols es mesura.

3. Un horari assistencial que exclou els més vulnerables

El servei funciona de dilluns a divendres, de 08.30 h a 16.00 h. Fora d’aquesta franja, no existeix: ni nits, ni caps de setmana.

Segons l’ENSA 2024, els col·lectius amb més malestar emocional –sobretot dones i classes socials amb horaris rígids com neteja, restauració, cuina, comerç o repartiment– són també els que menys flexibilitat tenen per assistir al servei.

Les dades són contundents: el 33,1% de les dones d’aquests sectors declaren mala salut percebuda i el 39,8%, malestar emocional. Són, justament, les persones que més necessiten suport. Són, paradoxalment, les que més penalitza l’horari actual.

4. Recursos juvenils poc definits i un pla nacional que no arriba

El Govern diu tenir “un programa intensiu i immediat” per a joves des del 2022, però no se’n detalla ni l’estructura, ni la intensitat, ni el funcionament operatiu. Costaria molt creure en qualsevol altre recurs públic sense aquesta informació.

El Pla Nacional de Drogodependències vigent és del 2004. El nou pla anunciat encara no ha començat. I el model de participació proposat fa pràcticament impossible que Projecte Vida –l’única entitat comunitària especialitzada exclusivament en addiccions– en formi part.

Això no és modernitat. És inèrcia.

5. La realitat social que el sistema no vol mirar

Les dades del país ho diuen clar: 18,2 % de joves (15–24 anys) amb consum de risc d’alcohol. 17,3 % de consum compulsiu en dones adolescents. 40,8 % d’homes han consumit cànnabis alguna vegada. Les dones de classes menys benestants tenen més malestar, més mala salut i menys accés al sistema.

I enmig d’aquest panorama, repetim: amb aquest escenari, un sistema que expulsa persones durant una setmana després d’una recaiguda no és només ineficient, és injust. I un sistema que només funciona en horari laboral no és només poc pràctic: és cec.

6. La frase que ho resumeix tot

Ens podem fer els ingenus, però ho sabem: ens hem acostumat a viure amb un nus a la gola i un got a la mà. I això no és salut pública. És supervivència social.

Ho va dir Hannah Arendt, i aquí és gairebé una radiografia: “L’autoritat sense responsabilitat és la força més subtil de violència”.

Aquest article no busca confrontar, sinó deixar de blanquejar una realitat que ja fa massa temps que pesa. Les addiccions no són un debat ideològic, són una realitat mèdica i social. I només es resolen amb protocols, criteris, recursos i coherència.

Si Andorra vol un sistema públic d’addiccions digne del seu nom, el primer pas és obvi: mirar la realitat sense filtres. Encara que sigui incòmode. Sobretot si és incòmode. Perquè, en salut pública, la veritat sempre surt. La pregunta és si el país estarà preparat quan ho faci.