Migracions

En cada data, o gairebé, hi ha una commemoració internacional, o mundial, declarada i situada al calendari per les Nacions Unides. Aquest darrer divendres va ser la del migrant. I hom pensa que poques poden afectar tan directament aquestes valls.

En una primera i llarga fase, fins ben entrat el segle passat, segons han explicat a bastament historiadors, geògrafs i sociòlegs, eren andorrans i andorranes els/les qui havien de marxar a la recerca d’oportunitats, de feina o fins i tot de parella.

En cada data, o gairebé, hi ha una commemoració internacional

Entre la creació de la Unió Europea i la incorporació de l’Estat veí del sud, es va obrir una etapa insòlita, en què els ciutadans amb passaport espanyol trobaven aquí productes encara no arribats als mercats habituals per a ells i a molt bons preus.

Va ser l’inici d’una època d’allaus constants de turistes i dels anomenats oficialment excursionistes, a la recerca, successivament, de mitges de niló per a dones, vaixelles de Duralex, transistors...

Explicava un dia l’exsíndic Beal que una tarda, havent dinat, va tornar a la botiga familiar, davant la qual s’havia format una llarga cua, i en veure’l passar al davant es van començar a sentir els forts “aucs” dels potencials clients fins que es van adonar que venia a obrir-los portes.

Avui, quan els diferencials de preus han baixat a mínims, i també el factor de novetat, si no han invertit el sentit, el comerç continua viu com a estímul de visitants forans. De vegades, només la bossa, o l’embolcall d’un regal, amb el rètol d’un lloc estranger, sembla un valor afegit. Si més no, demostra que la persona viatgera ens ha recordat des de la seva destinació puntual, més que sigui per haver escrit la carta al Pare Noel, el Pare Jesús o els Reis de l’Orient.

I ara és la temporada. La d’unes Festes cada cop de sentit religiós més oblidat, però cada cop més reforçat el de les estimacions de tots els tipus. I més llargues.

Els costums i l’imperi del consumisme –en part imposat per la pressió social– no ens haurien de distreure d’altres coincidències, com la d’aquesta diada, en unes valls on la majoria de ciutadans són immigrants. O descendents de migrants en una o dues generacions.

Posats a fer, cal pensar si no seria oportú institucionalitzar la commemoració amb un acte promogut per Exteriors i celebrat en un local tan adient i ampli com el vestíbul del Consell, amb una recepció oberta àmpliament al públic i amb algun discurs –preferentment breu– de ministre i/o cap de Govern, dirigit especialment als ciutadans nouvinguts –relativament, perquè encara no poden acreditar els anys de residència necessaris, o la voluntat, de nacionalitzar-se.