Avellanes nadalenques per al Pius

Encara el veig, en posició i vista atenta, assegut davant el seu ordinador en aquell despatx del Diari d’Andorra contigu al de la Pilar Torres. Parlo de fa 33 anys, que aviat és dit. I parlo d’aquestes dates de desembre, quan hi anava a recollir el pernil pactat com a paga per l’especial de Nadal que vam confeccionar, el Pius Pujades i jo mateix, amb un contingut d’entrevistes a gent gran d’Andorra que ens va explicar com eren els Nadals de la seva infantesa. Va ser una experiència molt bonica, perquè vam anar a veure a totes les parròquies qui ens en podia fer més bon relat, qui ens podia explicar de primera mà, tot girant la vista enrere, els Nadals, els Caps d’Any, els Reis d’unes èpoques, de ja fa cent anys (els qui vam entrevistar rondaven ja entre els vuitanta i noranta anys), del tot allunyades, degut al pas del temps i a la manera de viure d’avui en dia. Una llunyania temporal i cultural certament extraviada avui en dia, i encara més esmorteïda en el record degut al barrim-barram constant de costums arribats de lluny, instal·lats i assimilats com a propis, mentre les tradicions més ancestrals queden allà al racó del record.

El recordem sovint, quan ens veiem amb el Pius, aquell especial de Nadal, fotos dels protagonistes incloses fetes per nosaltres mateixos i portada a tot color reproduint un gravat creat expressament pel Manuel Viusà. En vam quedar contents i va ser ben acollit pels lectors d’aquell incipient, tot i que ja rodava a bon ritme, Diari d’Andorra. El Pius hi va fer una bona feina aquells anys primerencs, mostrant i aplicant la seva experiència en altres rotatius (havia fundat a final de la dècada dels setanta, a Girona, el Punt-Diari i durant deu anys, de 1981 a 1990, havia estat cap de redacció del diari Avui. Encarrilat ja el Diari, el Pius va fer de mestre d’escola en dos poblets de muntanya del Pirineu català fins que es va jubilar i va instal·lar-se a Girona, la seva ciutat natal, recalant sovint a Colera, allà on el mar i la penya permetien –en una conjunció gairebé astral de sentors terreres i marines– a Carles Bosch de la Trinxeria trobar les perdius dels costers de Molinàs i a la vegada rascasses i castanyoles de la mar. A Colera, el Pius també hi pescava, mentre hi va tenir la barca, ara traspassada a altres mans però solcant les mateixes aigües. Quan sortia a pescar, ho feia amb una senzilla canya, no li calien i anant sol se li farien feixugues, ni palangres ni tresmalls; ell treia serrans, esparralls, algun llobarro bo i aquella orada que passaria de seguit per la paella en tornar a casa.

Les converses amb el Pius sempre tenen contingut, vull dir que tenen moll, que donen gust. El pròxim 8 de gener farà 88 anys i això, per a un periodista inquiet i que encara escriu i a qui agraden les avellanes, és important. Les avellanes són rodones, i en els 88 n’hi caben quatre, ben posades i endreçades, ben encastades. Gustós com és de rosegar-ne a l’hora del vermut –que ell no tasta però en té de bo per als convidats–, les avellanes dels vuitanta-vuit anys del Pius seran encara més bones. Normalment, les compra, de pas cap a Colera, a la Cooperativa de Vilajuïga, “avellanes de Reus han de ser” –em diu– “perquè d’altres indrets no són pas tan bones”. Doncs avellanes nadalenques de Reus per al Pius i que els Reis li’n portin un sac de vint quilos ben ple, com a present d’aniversari. Si mossèn Modest Prats fos viu, com a amic que era del Pius –es portaven dos anys, el Modest més gran– li trucaria perquè organitzés la col·lecta i l’acte d’ofrena al Pius entre l’estol de periodistes vells i les noves generacions que trabuquen lletres i paraules a la premsa i a les ràdios i televisions. Aquestes noves fornades de periodistes que haurien de tenir, en els vells, com ara el Pius Pujades, motius per aprendre i per admirar. Perquè sense les tecnologies actuals, amb només un llapis i una llibreta o a tot estirar una gravadora de cinta a piles, van ser testimonis i van donar fe dels fets socials i culturals, polítics i econòmics, d’unes èpoques en què anar a trobar la notícia era bon tros més laboriós i artesà. Per això es creaven vincles personals entre entrevistador i entrevistat, per minsos que fossin, vincles amarats d’educació i de respecte. El Pius, tot i que ja ens n’ha explicat força en els seus articles i llibres, i avui en dia encara actiu, encara en té moltes per explicar, d’anècdotes i de “pesqueres”. Com aquell dia que va entrevistar el cantant Demis Roussos tot oferint-li, no pas un banquet de bona cuina gironina –com li agradava al cantant– sinó un grapat d’avellanes, que van compartir els dos, ara agafant-ne el Roussos amb aquells dits dobles i cepats, ara el Pius amb els seus dits, més prims i delicats.

Que passeu un bon Nadal, Pius, família, lectors i companyia!