Si el Nadal t’incomoda, potser és una pista

Fa unes setmanes, asseguda en una cafeteria d’Andorra la Vella, una dona va deixar caure una frase que em va quedar gravada: “Si encara t’agrada el Nadal és perquè ets jove. El Nadal només recorda qui ja no hi és i et fa seure amb familiars amb qui fa un any que no parles.”

Ho va dir amb naturalitat, com qui fa temps que conviu amb aquesta idea. Considero que darrere aquella frase hi havia molt més que una opinió: hi havia un relat emocional que qualsevol de nosaltres podria haver signat. Vaig sentir que aquella frase no parlava del Nadal. Parlava d’ella. De mi. De tots.

Parlava del que fem amb allò que ens passa durant l’any.

El desembre no fa mal: fa memòria

Andorra és un país ràpid –com molts d’altres–, intens. Projectes, feina, compromisos, activitats… i aquella sensació de no arribo tan nostra. Quan vivim així, les emocions acaben tancades en un calaix: converses pendents, trucades ajornades, tensions familiars que deixem a mig fer, distàncies (amb qui en algun moment hem estat propers) que no sabem com tancar.

I arriba el desembre. No perquè sigui un mes trist, sinó perquè és un mes que amplifica el que ja existeix. El Nadal té la màgia de posar llum al que no hem volgut mirar durant l’any: fa visibles coses que hem pogut evitar la resta dels mesos.

La cadira buida d’algú que ja no hi és.

El familiar amb qui no parlem prou.

La incomoditat de seure amb històries a mig resoldre.

La sensació d’haver viscut dotze mesos sense aturar-nos a cuidar el que importa.

No és el Nadal qui crea aquests moments. És el Nadal qui els fa visibles.

El Nadal com a culpable còmode.

I aquí vaig entendre per què aquella dona parlava així. El Nadal és un culpable còmode. Un destinatari perfecte per a tot el que no hem volgut mirar: les absències, els silencis, els conflictes pendents a resoldre, les emocions que hem posposat.

És molt més fàcil dir: “No m’agrada el Nadal” que dir: “Hi ha coses que no he volgut afrontar.” Culpem una data del calendari perquè responsabilitzar-nos del que sentim fa molt més respecte.

El desembre no té la culpa de les distàncies. Les distàncies es construeixen al març, abril, juny, octubre… El Nadal només té la mala fama de mostrar-les.

I si el Nadal fos una excusa per reconnectar?

El Nadal arriba cada any, ens agradi o no. Nosaltres podem decidir com hi arribem. No parlo de fer-hi grans escenes de pel·lícula. Parlo de gestos petits: una trucada breu, un “com estàs?” sincer, una actitud menys tancada, una conversa que obre una porta.

La majoria de tensions familiars (i potser no tan familiars) no són de Nadal. Són de tot l’any. Per això, el Nadal també pot ser una oportunitat: l’excusa perfecta per reparar alguna cosa que hem deixat massa temps en pausa.

Potser no cal arreglar-ho tot. Potser només cal fer un moviment. Petites accions que trenquen la inèrcia del no fer res al respecte davant una situació que ens genera incomoditat.

El problema no és la festa. És la inèrcia, la falta de presència en un mateix al llarg de l’any.

Quan vivim sempre accelerats, no sabem què fer quan una època ens demana presència. Ens incomoda seure. Ens incomoda escoltar. Ens incomoda Sentir.

I és lògic. És difícil mirar allò que hem evitat tant de temps.

Ara bé, el Nadal no ha de complicar res: només ens recorda que els vincles no es cuiden sols, que la vida passa igualment i que el temps no perdona les converses posposades.

No cal viure un Nadal perfecte. No cal que tot estigui resolt. Però podem viure’l amb més consciència.

He pensat sovint en la dona de la cafeteria. En el to amb què ho va dir. En la seva convicció. I m’agradaria poder-li respondre: “No és l’edat el que fa que el Nadal agradi, és l’esperança que encara hi ha canvis possibles.”

Potser no canviarà tot. Potser no canviarà ningú. Però sí que pot canviar la manera com un mateix arriba a aquestes dates.

El Nadal no és el problema. El problema és allò que evitem.

I potser aquest any, per primer cop en molt temps, és un bon moment per deixar d’evitar.

No perquè sigui Nadal. Sinó perquè ja és hora.