Lideratge econòmic

Talment el que passa en els canvis polítics, els canvis econòmics requereixen, per a ser duts a terme, el lideratge de persones que hi entenen i són reconegudes d’aquell sector i que es posen oportunament al capdavant de la part de societat implicada a fer-los possibles.

Naturalment, cal que hi hagi abans un projecte econòmic per fer realitat i a tirar endavant.

I també cal que els polítics s’adhereixin i facin seu el projecte i l’encaixin en l’ordenament jurídic del país amb les corresponents reformes polítiques del marc legal vigent.

L’Acord d’Associació amb la Unió Europea, negociat amb Andorra els darrers 15 anys, tot i tenir implicacions polítiques i socials, les té i està pensat per tenir-les majorment econòmiques.

És, en realitat, l’únic projecte econòmic de model de país, de relació evolucionada amb Europa, presentat en els darrers 50 anys a l’escena pública andorrana d’ençà de l’aparició del llibre Realitats i perspectives de l’economia andorrana de Josep M. Bricall i el seu equip l’any 1975 per encàrrec del Consell General. I l’únic defensat, en algunes ocasions sense ser-ne del tot conscients aparentment, per tots els diferents governs i caps de govern, amb les corresponents majories parlamentàries, des del 1982 fins avui.

I el projecte és només, però és moltíssim, el manual d’unes noves regles de joc. La realitat i el que serem capaços de fer a partir d’aquestes regles encara no està escrit, però sabem que ens ha de permetre operar en unes dimensions mai tingudes fins avui. Passar en habitants equivalents (amb turistes) de 110.000 a més de 450.000.000 és multiplicar per més de 4.000 vegades el potencial actual. I passar d’operar en un territori d’una superfície en km2 de 468 a 4.140.000.000 és multiplicar per més de 8.000 vegades.

I per tant només els impactes negatius es poden avaluar avui. Perquè els positius són no avaluables ara tot i saber que quantitativament i qualitativament es poden multiplicar per un factor entre 4 i 8 mil vegades al que podem fer avui i dependrà en tot cas i en gran part de la capacitat andorrana d’aprofitar les oportunitats que aquesta diferència d’escales ofereix des del nou entorn. Capacitat que durant mil anys la gent lliure d’Andorra ha demostrat tenir i sempre partint d’una escala inferior en relació amb el seu entorn.

Els impactes negatius, si s’han d’avaluar, no és per fer un balanç i comparar-los amb els positius, perquè com s’ha dit, aquests darrers no són avui determinables; sinó per ajudar els afectats per ser reconvertits o adaptats a les noves regles. Per tant, malgrat que hi haurà impactes negatius, aquests no poden ser l’únic element a tenir en compte a l’hora de votar en el referèndum. Han de tenir-se presents els guanys a venir i la resta d’efectes positius econòmics, socials i polítics. La millora de la qualitat que tots volem per al país només es pot assolir, en el nostre cas, per connexió directa o vasos comunicants com sempre s’ha intentat fer, amb allò millor de la Unió Europea.

El lideratge econòmic necessari per convèncer que ens cal urgentment disposar d’un acord d’associació amb la Unió Europea pels positius canvis econòmics que se’n derivaran ha estat, fins a l’actualitat, més aviat discret i en certa manera ha estat substituït per un benèvol i voluntariós lideratge polític que, evidentment, no pot reemplaçar. Fins i tot els partits joves de l’oposició política es permeten, amb la millor voluntat del món, però també inconsciència i molt poca humilitat, anar-hi en contra predicant, des de la seva trona, ceguesa política i desconeixement econòmic.

Només el lideratge econòmic pot fer callar les veus insensates i porugues, que busquen en la incertesa el protagonisme per si algun dia poden dir “jo ja us ho havia dit”, quan del que es tracta avui és d’arremangar-se i assumir que volem que la partida continuï i jugar. I no resignar-se a quedar-se en un racó i fora de joc, a veure-les passar i què cau del cel, “perquè a mi ja em va bé i ja tinc la vida resolta”. Jo vull lluitar per millorar Andorra.

Alguns estan confonent el model de país i l’Acord d’Associació, que són l’eina o el continent per actuar amb els programes polítics o continguts que són ja els tipus diferents d’actuació, que és lícit que n’hi hagi diversos. Però de model de país i d’acord d’associació només n’hi pot haver un. No val aquí allò de tants caps tants barrets, no és possible.

I l’important no és obrir la porta voluntàriament i conscient, de relacions econòmiques privilegiades amb la Unió Europea, sinó el treball que caldrà fer per materialitzar el nou model econòmic.

Potser es tardarà una o dues generacions a estructurar-lo amb solidesa però els guanys d’aquesta cerca seran immediats perquè les repercussions es produiran en tants àmbits que avui no els podem abastar, sobretot a 50 km al nostre voltant. Cal recordar que la globalització ha vingut per quedar-se. I que l’experiència de sortir i exportar negoci cap a la Unió Europea provada des dels anys 1980 des d’Andorra no ha funcionat. Tan sols queda exportar negoci des d’Andorra cap a la Unió Europea des de dins d’aquesta mateixa Unió Europea a través de l’Acord d’Associació.

Hagi estat per deixadesa (ja ho faran els altres) o per no ser conscients de la responsabilitat històrica que els correspon, les segones i terceres generacions de les empreses madures són les que haurien d’estar més motivades a liderar el canvi del model econòmic, coneixedores com són d’aquesta necessitat i que no hi ha cap altre camí. I que potser és part del seu destí en aquest món i aquesta Andorra que els ha tocat de viure. Que hi haurà dificultats, segur, que hi ha riscos, sí, però res es pot assegurar al 100% (pensem en la crisi del 2008, en la BPA i en la covid-19). I la situació o capacitat de les empreses ha millorat avui disposant de més recursos econòmics, humans i en experiència per a la pròpia trajectòria empresarial. Que recordin als seus fundadors i creadors dels negocis que actualment dirigeixen ells i pensin què farien ells sabent que depenem de la Unió Europea econòmicament i que cada dia de retard a aplicar l’Acord d’Associació ens costa als andorrans de l’ordre de més de 55.000 € diaris sense comptar la pèrdua d’oportunitats i d’avançament d’infraestructures indispensables i que cada dia pagarem (sols?) més cares. Avui ja sabem on volem anar i quin vehicle cal agafar per anar-hi ja que només n’hi ha un.

Darrerament, com més ens atansem a l’Acord d’Associació, més aquest se’ns allunya de nosaltres; mirem que almenys no sigui per culpa andorrana sinó unieuropea i despleguem, units com vam fer amb la Constitució el 1993, els esforços diplomàtics necessaris a tots els àmbits per assegurar i reduir els terminis que la condició d’acord mixt comporta.

Que el 2026 ens porti el venturós Acord d’Associació i ho puguem veure per poder-lo començar a desplegar, amb uns líders econòmics entusiastes i que ens engresquin al seu davant!