Misteriosos

El passat pont de la Puríssima va comportar una afluència massiva de turistes al país, com no es veia des de feia anys, per emprar una frase feta i tants cops repetida.

Els camps de neu oberts, per encetar la temporada tan desitjada pels esquiadors van ser un dels factors per animar la “pujada” des del sud del Runer més que la “baixada” pel Baladrà. En això, cap novetat. Fa anys i panys que el desequilibri entre la influència dels dos grans estats veïns, i les respectives relacions econòmiques es van decantar cap al sud, contra el consell de la màxima del Digest i les crides dels successius ambaixadors de França cada catorze de juliol.

La realitat, veritablement tossuda, s’imposa sempre, tot i que, de vegades, no tingui res a veure amb la lògica. Perquè, objectivament, patir cues quilomètriques a pas de cargol per arribar a destinació podria –hauria– de ser prou dissuasiu, quan els catalans tenen altres pistes a l’abast en territori propi. I no ho és. La lògica turística res té a veure a qualsevol altra de les que contempla la filosofia.

Un altre fet curiós es podia veure detectat en aquest Diari: en el tercer trimestre d’aquest any, quatre-centes vint-i-sis persones van aconseguir la nacionalitat, superant tots els obstacles que imposa la Llei qualificada, i no són pocs. Incloent-hi la renúncia a la nacionalitat d’origen, almenys oficialment.

Evidentment, no van fer cas a l’advertència d’aquell veterà polític nacional sobre les limitacions del nostre passaport a l’hora de creuar fronteres duanes, amb una frase que aleshores no semblava tan políticament incorrecta: “Estic fart de fer cues tan llargues amb els negres i els moros”.

Si tot va com està previst, més d’hora que tard s’acabarà aquesta discriminació, almenys dintre el Vell Continent, quan sigui vigent l’acord d’associació. Tot i que, per arribar-hi, caldrà l’aprovació majoritària en referèndum nacional i, si prospera a tesi francesa, també a cadascun dels vint-i-set parlaments de la Unió.

El camí sembla llarg. L’oposició interna, d’altra banda, ja s’ha manifestat radical i abundant, amb l’argument de la pèrdua, per cessió, de sobirania. Per molt que la globalització i el joc d’influències decisives de les grans potències deixin poc, o cap, espai a les independències veritables d’estats en el món globalitzat.

Definitivament, i en qualsevol supòsit, més val que continuï manant la “lògica turística” als grans veïns, i especialment al del sud, en benefici d’aquestes valls, on la principal font d’ingressos continua estant el turisme. Tot i les caravanes més que repetitives de vehicles.