Les fulles seques

Passeig de fulles seques als peus i brancam despullat als arbres que perden la fulla l’hivern. És bonic passejar escoltant el crepitar de les fulles en trepitjar-les amb el nostre pas. El so insòlit, perquè puja de baix, de terra, quan la majoria de sorolls van pels aires i ens arriben de més lluny. El de les fulles seques és un dels més íntims, perquè surt de sota els nostres peus i generalment dura una bona estona, perquè l’estesa de fulles és generosa quan es tracta d’un passeig flanquejat d’arbres, com s’estila o, millor dit, s’estilava de fer ja fa més d’un segle a les noves avingudes de les ciutats o de les viles grans. Avui en dia, els plàtans, tan característics de passeigs i fins i tot de carreteres, són desplaçats per altres espècies que no facin tanta fulla i no deixin anar tantes llavors a la primavera. I de les rengleres de plàtans que hi havia a les vores de les carreteres a mitjan segle XX, poques en queden a les espanyoles. Amb la generalització dels cotxes de motor, que van desplaçar els carruatges i les tartanes, l’ombra que a l’estiu feien els plàtans –que és quan la gent es movia més– l’agraïen tant els animals de tracció i els viatgers que anaven a un pas molt més pausat que qualsevol automòbil. En arribar aquests últims, amb l’excusa que feien nosa i eren un perill si un auto sortia de la carretera i hi topava, centenars i milers d’arbres van ser arrancats, desapareixent també aquells passadissos d’ombra tan bonics i agradables quan hi passem. Ho dic en present perquè sortosament hi ha indrets, o països, on han tingut més respecte pels plàtans de les carreteres i si bé n’han arrencat, en queden encara molts i molts quilòmetres de vials ombrats per arbres a cada banda, com a França, amb relíquies ben a prop, aquí a tocar, al Conflent, al Vallespir, al Rosselló. Fins i tot, en casos en què s’han eixamplat carreteres, han fet perquè una renglera del lateral de la carretera vella quedi al mig de la nova o, en cas que n’hagin hagut de treure la filera d’un costat, han deixat intacta l’altra, esporgant-los a tot estirar.

Tornant al passejar notant les fulles de tardor i d’hivern als peus, també hi ha indrets on per moda i per estètica, cada vegada és més escadusser de trobar l’escampall de fulles caigudes dels arbres jaient lliures a terra. La raó no és altra que el desfici en escombrar-les o aspirar-les amb les màquines d’escombrar, perquè hi ha qui es queixa que fan brut i fa lleig. I au, a fer-les desaparèixer cada matí, no fos cas que s’esverés el galliner. Així que si podeu, gaudiu de passejar trepitjant fulles quan en trobeu, perquè a part de despertar amb el soroll sec i trencadís els sentits de l’oïda i de la vista, ens recorden que encetem un altre hivern a la nostra vida, talment com ho podem veure en mirar la molsa dels pessebres o les branques de l’arbre de Nadal, de veritat o artificial, lluint llumets fent pampallugues. També en alguns pessebres, hi ha qui hi posa una fulla seca, com donant caliu de color tardoral a les figuracions de muntanyes, planells i turons recreats en els pessebres. Fulla seca com a catifa, brot de boix o de roure a tall d’arbre per amorosir el pessebre, paisatge geogràfic i humà encabit al cor de casa.

Les fulles seques tornen cada any, cauen dels arbres que les perden, donant color als carrers i dormint al ras, tot esperant la ventada, si la fa, per moure’s al grat del vent, com deia Verlaine a la Cançó de tardor: “I jo me’n vaig, al grat del vent que se m’emporta, d’aquí d’allà, igual com una fulla morta.” Però si hi ha una composició poètica ressonadora, de les lligades a la memòria, és l’escrita per Àngel Guimerà, dita Les fulles seques, sardana musicada per Enric Morera. Tot un compendi, un dir, un cant a les fulles que marquen el pas de la vida cada tardor, indicadores de l’arbre que les va fer néixer i en arribar el fred les deixa esllanguir i volar lliures, per tornar altre cop, en primavera, a renovar-les amb ufana i verdor. Les fulles seques, perquè aquest dissabte notem, com noten elles, que hi som: “Les fulles seques fan sardana/ d’ací d’allà saltironant/ i dintre el bosc la tramuntana/ sembla la cobla al lluny sonant.// I quin seguit de fulles roges/ que enjogassades porta el vent,/ les que més corren semblen boges,/ altres se’n vénen dolçament.// I quan el sol se’n va a la posta,/ l’arbre que enyora el seu fullam,/ poc a poquet son ombra acosta/ als balladors damunt del camp.// I surt la lluna trista i sola,/ fulla d’un arbre que ha viscut,/ que va cercant pel cel on vola/ la companyona que ha perdut.// Les fulles seques fan sardana;/ mes quan l’albada surt després,/ se les enduu la tramuntana/ espais enlaire per mai més.// I l’arbre sec ja torna a viure,/ fulles i flors arreu badant,/ i cada brot, quins cants de riure,/ fent niu les aus i els becs ajuntant!// Després la fruita, que encisera/ pengim-penjam al sol que és foc,/ el préssec ros i la cirera/ la pruna clàudia i l’albercoc.// Oidà ! Quin goig ! Fem la rodona,/ sardanejant de dia i nit,/ les mans ajuntant homes i dones,/ els ulls clavats a l’infinit!”