El silenci que ofega!

Escric això trenta-tres anys després... 1994

Tenia tretze anys i feia vuitè d’EGB. En aquell temps ningú parlava d’assetjament escolar. La paraula bullying no existia. Tot eren coses de nens.

Les humiliacions eren bromes, les llàgrimes, exageracions; els morats, jocs que s’havien anat de les mans.

La por es guardava en silenci, i en aquell silenci vam aprendre a sobreviure. O a intentar-ho.

Va ser aleshores quan vaig descobrir que la crueltat podia tenir rostre, nom i cognoms.

El seu era Fernando. Al principi tot eren rialles, bromes que semblaven inofensives.

Perquè ningú ha de créixer amb por. Perquè cap silenci val una vida

Els companys li reien les gràcies, fins que la seva manera de gaudir amb el dolor dels altres va començar a incomodar-los. Amb el temps, les rialles van callar.

Ja no feia gràcia a ningú, però ell continuava.

No només amb mi: també amb altres companys. Semblava que necessités fer mal per sentir-se poderós. Gairebé cada matí, en travessar la porta de l’escola, m’escopia.

Jo fingia que no passava res, mentre per dins em tremolaven les mans.

A casa deia a la mare que m’havia embrutat, perquè rentés la jaqueta sense fer preguntes.

No volia preocupar-la. Una vegada em va colpejar amb una cadena d’aquelles per penjar carteres.

Portava la motxilla, i potser per això el cop no va ser directe, però vaig sentir un cop sec, d’aquells que et deixen la pell calenta i el cos en silenci.

El silenci que el va seguir va fer més mal que el dolor: el dels que ho van veure i van mirar cap a una altra banda.

Sabia triar les víctimes: els tímids, els diferents, els que callaven. I s’alimentava d’aquell silenci. Durant mesos vaig creure que, si m’amagava prou, tot acabaria.

Però no. Em seguia pel carrer, em trucava a casa. El telèfon sonava i la mare, sense saber-ho, m’hi feia parlar.

El veia al parc, a tot arreu. Jo reia amb les amigues, fingint normalitat, mentre per dins només volia córrer.

Fins que un dia vaig dir prou. Vaig parlar amb dos professors, els mateixos que ell havia humiliat.

I em van creure. Amb la seva ajuda es va convocar un consell d’expulsió. Recordo el dia de la reunió: ell davant meu, amb els seus pares.

Negava, reia, però ja no tenia públic. Els professors van parlar i el van expulsar.

No vaig sentir venjança, sinó una pau cansada, com la d’algú que per fi pot respirar.

Dos anys després ens vam retrobar. Jo tenia quinze anys i era la representant del consell escolar dels alumnes a l’institut.

Quan va intentar repetir el seu joc, vaig parlar sense por. I, de nou, el van expulsar.

Aquell dia vaig recuperar el que creia perdut: el dret a existir sense por.

Fa pocs dies, Sandra Peña, una noia de catorze anys de Sevilla, va decidir marxar d’aquest món.

I no he pogut deixar de pensar en ella. En la seva por. En la seva soledat.

En el pes invisible que carregava. Potser, com jo, va creure que callar era protegir-se.

Però el silenci no protegeix: el silenci ofega. Parlar pot fer por, però també salva.

Si una sola persona llegeix això i decideix demanar ajuda, tota la meva por haurà valgut la pena.

Perquè ningú hauria de créixer amb por. Perquè cap silenci val una vida.

I perquè dir: “Et crec” pot ser, de vegades, el primer pas per salvar-ne una.