Andorra en un món de gegants
Hi ha una sensació estesa que s’ha cedit massa en la negociació amb la UE
Entre els estats fundadors de les Comunitats Europees trobem Luxemburg, i entre els membres de l’Espai Econòmic Europeu, Liechtenstein. Què varen anar a buscar dos estats petits entrant a formar part (Luxemburg), o quedant fortament associat (Liechtenstein), en una organització d’integració que minvava la seva sobirania i els feia competir amb socis molt més poderosos?
Tots els indicadors de creixement econòmic i progrés social demostren que tan malament no els ha anat. De fet, si ens fixem en el PIB per càpita, els dos estats se situen entre els més rics del món.
Hi ha, però, una raó més important, més de pes. La plena incorporació a la UE o l’associació a l’EEE ha permès a aquests dos estats existir, sobreviure i no quedar absorbits per un o diversos dels països veïns. Com sobreviure en un món de gegants des de la feblesa de 308.000 habitants i 2.586 quilòmetres quadrats (Luxemburg, l’any 1957), i 30.700 habitants i 160,5 quilòmetres quadrats (Liechtenstein, l’any 1995)?
Això em ve al cap, davant la situació que es viu a Andorra. Lluny de suscitar un ampli consens i encara menys unanimitat, l’associació amb la Unió Europea és analitzada amb escepticisme, quan no és directament rebutjada. Si la consulta es fes avui no sembla gaire probable que se superés amb un resultat positiu. Conscient d’això, el Govern i el bloc pel sí administra el temps amb prudència.
L’associació no és un llit de roses. És una relació exigent, que obre noves oportunitats, planteja alguns reptes, que quan no són ben atesos, poden transformar-se en amenaces. La negociació ha estat llarga, massa llarga, i ha xocat amb alguns obstacles inesperats i exògens: la pandèmia de la covid, el Brexit i, darrerament, l’acord UE-Mercosur. A més, i durant els darrers dos anys, la UE no s’ha acabat de pronunciar sobre la naturalesa de l’acord, mixt o només UE. Avui la solució es decanta pel caràcter mixt i caldrà sotmetre l’acord a ratificació pels 27 estats membres de la Unió. Amb sort, dos o tres anys més fins que entri en vigor.
Parlant amb la gent, constates que hi ha una sensació estesa que s’ha cedit massa en la negociació; que la Unió Europea no ha tractat Andorra com requereix un “petit Estat”; que “perdem sobirania” en favor d’una organització que no controlem; que el Govern no informa de manera clara i que “això ja dura massa”. En resum, un sentiment de desconfiança sobre la negociació i l’acord.
En una negociació que dura ja més de deu anys, s’ha de transigir i per força es cometen errors, però el balanç dels resultats aconseguits és positiu, i molt. Pel que s’ha acordat i pels escenaris d’oportunitat que s’obren. Estic convençut que s’ha rubricat un bon acord per al Principat i que la Unió Europea ha respectat la instrucció del mandat negociador de l’any 2014: garantir la participació en el mercat interior, tenint en compte els trets especials derivats de la reduïda dimensió dels estats a associar.
També estic convençut que en els pròxims mesos, un cop l’acord se signi i s’aclareixi el calendari, la comunicació s’haurà d’intensificar i s’hi hauran d’associar més agents polítics, econòmics i socials, per trencar la identificació que alguns fan, a parer meu de manera errònia però no mancada de motius, entre acord i Govern, fins i tot entre acord i Demòcrates per Andorra. És clarament un acord d’Estat, per al qual la Constitució exigeix una aprovació per una majoria de les dues terceres parts dels membres del Consell General: 19 de 28.
Fins a l’any 2019 vaig participar, com a assessor, en l’equip negociador. Des del 2019 no hi he intervingut i, per tant, la meva valoració és objectiva. A partir d’aquesta posició, voldria apuntar els següents fets i realitats.
El bloc d’oposició a l’acord no és homogeni. Hom podrà discrepar, però cal escoltar el discurs de Concòrdia i parlar sobre els punts que els duen a inclinar-se pel no. L’acord rubricat no es pot renegociar, la UE no ho admetrà mai. Però pel que fa a la seva aplicació, aquí hi ha cert marge de maniobra. Altres posicionaments s’allunyen de tot rigor, i aquí l’única reacció és la informació clara i exhaustiva a la població, no la negociació.
La principal aportació de l’acord és l’obertura de nous horitzons i possibilitats per al Principat. Per a la seva població, els joves, en primer lloc, que veuran ampliats els seus horitzons acadèmics i professionals. Per a la seva economia, que es podrà diversificar tot mantenint els sectors avui centrals. Per construir un territori més accessible i mantenint polítiques mediambientals rigoroses. Perquè el país podrà participar en polítiques que donen respostes als problemes que afecten les societats i preocupen les persones.
Els acords obtinguts en el capítol de la circulació de persones, en la preservació de la sobirania sobre el control d’entrada i sortida a les fronteres, les solucions assolides pel tabac, o pel monopoli de les telecomunicacions, garanteixen la preservació dels avantatges competitius del Principat.
Però la mirada sobre l’acord s’ha de projectar més sobre les oportunitats que obre. Per als sectors tradicionals d’Andorra i per dur-hi a terme noves activitats. Per millorar l’accés al país, a qui no se li pot exigir que s’obri a les quatre llibertats i no millorar les comunicacions, alleugerint els colls d’ampolla a les fronteres. O per equilibrar una relació amb l’entorn, al qual el país aporta creixement i que pot aportar al país territori.
Andorra no es pot abstraure de les circumstàncies. Juga en un món de gegants, un esforç que dona millors rendiments si s’afronta acompanyat.