El ministeri de l’administració de la llei

Tota la vida m’ha fet mal als ulls veure pomposament retolat “Ministeri de Justícia” en edificis emblemàtics, denominació deguda a l’arrogància que caracteritza tots els governs del món.

Sempre m’ha semblat un signe de pedanteria i una asserció vanitosa, perquè la funció dels ministeris de justícia és gestionar l’operativa del sistema de lleis de cada país intentant garantir que el resultat de les seves sentències valori amb equanimitat l’Estat de dret, els drets humans i la legalitat.

Aquesta funció és portada a terme per col·lectius que no sempre encerten el seu objectiu, i sovint conclouen sentències controvertides que provoquen el desconcert social.

Donar el nom de Ministeri de Justícia a l’organisme encarregat de gestionar els litigis i conflictes és una entelèquia, com si nomenessin per exemple Ministeri de la Saviesa al de Cultura.

Aquesta aberració cromàtica es podria resoldre anomenant el dit organisme simplement com a Ministeri de l’Administració de la Llei, que és en realitat la seva funció, perquè afirmar amb rotunditat que s’imparteix justícia és d’una prepotència inacceptable.

El rerefons d’aquesta tribuna és una reflexió que, a primer cop d’ull, pot semblar intranscendent, però que suposaria un salt virtuós que restabliria la igualtat que ha de prevaldre entre la ciutadania i els pèrfids tinencers del poder, que es deuen creure uns déus als quals resulta impossible equivocar-se.

Aquest tema ja va ser analitzat en profunditat a Zardoz, l’obra culta de John Boorman, que és alhora l’autor de la novel·la original i del sensacional film homònim que delata l’abús per l’elit de decadents manipuladors del destí dels humans en favor dels seus interessos, cosa que, com podeu evidenciar, no presenta cap diferència amb la realitat política universal.

En tot cas resulta inqüestionable que en bon nombre dels casos jutjats subsisteix el dubte de la idoneïtat del veredicte.

Les apreciacions solen ser diverses, sovint contradictòries. Jo, que per exemple he comentat amb diversos advocats la condemna que recentment ha caigut sobre l’excopríncep Sarkozy, puc assegurar que, en opinió d’aquests professionals, són més els que en discrepen que els que hi estan d’acord.

Però tenim molts altres casos que delaten la injustícia de la justícia.

Per posar com a exemple un cas que totes coneixem bé, vegeu el que va tenir com a víctima l’andorrà Joan Besolí i el president del Barça Sandro Rosell, que després de 2 anys (!) de presó provisional van ser declarats innocents i alliberats amb una ridícula indemnització, mentre que la jutgessa Carmen Lamela, que per la seva condició de sòcia i exmembre de la directiva del Reial Madrid mai no hauria hagut de portar aquest cas, va ser ascendida en el seu càrrec i nomenada magistrada del Tribunal Suprem espanyol només quatre mesos després. Una immoralitat.

Un altre cas digne d’atenció és l’actual comportament del jutge Manuel García Castellón Peinado, de tendència ultraconservadora, que a escàs període de la seva jubilació està efectuant un verdader “remake” de la Inquisició de Torquemada sense cap pudor per dissimular el seu odi al socialisme, tot i que per llei els jutges no poden actuar en favor de partits polítics.

I no cal ni parlar del nauseabund veredicte contra el fiscal general d’Espanya, que amb tota certesa portarà molta cua.

No havent sabut encertar el delicat pas de la transició democràtica, el model judicial espanyol és un desencert en el seu sistema de nominacions i reclama una modificació urgent del que avui s’assimila a una monarquia judicial.

Afortunadament, a Andorra els veredictes sospitosos són escassos, però fa vergonya que en països com per exemple Rússia tinguin la poca vergonya d’ostentar el “Ministeri de la Justícia de la Federació de Rússia”, pervers estament que, dirigint despòticament les lleis d’aquell país, és un insult a la dignitat humana.

Seria interessant Andorra fos el primer país del món a rectificar aquesta anormalitat i efectués el canvi de nom del Ministeri de la Justícia per Ministeri de l’Administració de la Llei, cosa que seria un exemple major, una decisió valenta, una primícia universal, i a la vegada seria... justícia.