La batalla d’Occident
Éric Vuillard ens ofereix una lúcida mirada sobre el suïcidi d’Europa en la Gran Guerra
L’absurditat de la guerra, el fatal entrellaçament d’accions i omissions que condueixen els homes a matar-se entre ells, les muntanyes d’éssers humans arrossegats al sacrifici contra la seva voluntat, són els flaixos alhora subtils i descarnats que ens ofereix l’escriptor i cineasta francès Éric Vuillard (Lió, 1968) en “La batalla d’Occident”: una lúcida mirada sobre el suïcidi d’Europa en la Gran Guerra.
-“Els nets de la reina Victòria ocupaven el tron d’Anglaterra i d’Alemanya. Totes les corones d’Europa tenien avantpassats que havien dormit sota els mateixos llençols. La consanguinitat regnava sobre una moral rígida a l’escala del continent. El kàiser era coronel de dragons de l’exèrcit britànic i el seu cosí Jordi V ho era de la guàrdia prussiana. Tot anava bé.” Però…
-“L’1 d’agost, Alemanya declara la guerra a Rússia. El 2 d’agost l’Imperi Otomà i Alemanya signen una aliança contra els russos. El 3 d’agost Bèlgica rebutja l’ultimàtum i Alemanya declara la guerra a França i Bèlgica. Ningú no sap com omplir l’abisme a l’interior de si mateix. El 4 d’agost l’exèrcit alemany entra a Bèlgica; Anglaterra declara la guerra a Alemanya. Llavors entren en guerra el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i Àfrica del Sud. El 6 d’agost Àustria-Hongria declara la guerra a Rússia i l’11 és França la que declara la guerra a Àustria-Hongria. Tothom té quasi por d’oblidar un enemic. Ah! Anglaterra havia oblidat justament Àustria-Hongria, l’origen dels merders. Finalment, el 23 d’agost el Japó declara la guerra a Alemanya, ja no se sap per què.”
-“El contramestre, l’obrer, el comerciant, tots —a part d’alguns patricis circumspectes— tots van a la guerra amb els ulls embenats, tots amb la mà al cor cap a l’inconcebible. Per descomptat, hi ha l’esperit de revenja, aquelles raons que s’addueixen. Però amb això no n’hi ha prou per explicar per què un bon dia milions d’homes acudeixen cantant tots junts a plantar-se uns davant dels altres i es disparen bruscament.”
-“De seguida els soldats entendran que els han fet venir fins aquí per a una cosa ben diferent de la que els havien dit, de seguida sabran que el deure, la pàtria, Alemanya, França són maneres de dir, històries que els expliquen per allunyar-los de casa. Entendran tot això de seguida, però massa tard. S’adonaran que ara la seva vida no té cap importància, que han prevalgut uns altres interessos, que tota la seva vida és requisada, venuda, llançada a un gran sacrifici inútil per a ells.”
-“Ja se sap que l’honor calcula més ferotgement que l’avarícia.”
-“En nou mesos la Gran Bretanya passa de 3.000 a 225.000 obusos al mes. Cada un dels aliats farà les seves comandes als EUA, que ajusten l’oferta a la demanda. Caldrà una economia de guerra, milions de rubles, de marcs, de francs o de lliures es transformen en milions de dòlars i en milions d’obusos. Els alemanys fan a casa les seves pròpies compres, fabriquen els seus Krupp, els seus Mauser, els seus propis artefactes de diluvi.”
-“I la cosa continua. 1915, 16, 17. Es maten sense veure’s. I llavors vindrà la llarga batalla del Somme, gairebé tot un estiu i una tardor. Durant els sis primers minuts, els combats causaren 30.000 víctimes. Al cap de 4 mesos s’hauran guanyat 12 km. Quasi un milió de morts per anar de Maricourt a Sailly-Saillisel (…) Hi va haver vint milions de morts, deu milions de soldats. I les seves ferides més vives recorden que l’horitzó encara crema, que la bogeria sacseja totes les distàncies i remou totes les terres.”
-“La qüestió no és pas l’hegemonia sobre Europa d’un poble o d’un altre, sinó la recomposició incessant del món al voltant de noves formes de vida, de poder i de riqueses. Un gran sotrac recorre el món; s’encarna durant un quant temps en una agressivitat obtusa, obstinada. Els imperis fràgils s’esfondren. L’ús de la força es desferma sense raó, entre pobles que no ho desitgen i que dirigeixen homes que tampoc no ho desitgen. Però el joc de les aliances i dels plans militars és inexorable.”
Un escrit que ens colpeix, quan la maledicció de la guerra ha tornat a Europa i els països del nostre continent, grans i petits —amb una bena als ulls?— fan cua de nou per comprar artefactes de matar al complex militar-industrial de l’Amèrica de Trump. No han servit de res les lliçons del nostre tràgic passat?