Epidèmia

Havien anunciat que la grip venia avançada. I també l’inici de la campanya de vacunació es posava en marxa. El primer dels avisos va resultar realitat ferma i en la darrera setmana del mes passat es van superar els 26,41 afectats de cada cent mil habitants (o l’equivalent percentual) que l’Organització Mundial de la Salut marca com a límit a partir del qual es pot considerar que existeix una epidèmia. Concretament, la darrera xifra llegida al Diari fins al moment d’escriure, dijous, era de 223,26 malalts per infecció respiratòria amb relació a una població (suposada) d’un centenar de milers de persones.

Una part de l’estadística de l’epidèmia és que la franja d’edat més afectada és la del primer any de vida. Potser perquè encara els nadons no han tingut el temps de reforçar el sistema immunitari; potser, paradoxalment, per l’atenció exhaustiva dels pediatres –i dels pares, especialment dels primerencs.

Una altra de les dades que es poden concloure de l’estadística és que les vacunacions no han estat tan nombroses com calia seguint la prudència ni la dita de “més val prevenir...”.

La intuïció i la mínima experiència en anàlisis sociològiques convida a pensar que l’abstencionisme davant les immunitzacions no ha estat “actiu”; no és fruit dels seguidors del corrent de pensament segons el qual les vacunes no només són ineficients, sinó fins i tot perjudicials per a la salut. Cert que cap vacuna coneguda garanteix al receptor, al cent per cent, la immunització total i perfecta. El virus –els virus– gripals van mutant i per molt que els imponents també s’actualitzin, sempre van inexorablement un pas per darrere. I cada cos humà, com cada persona, és irrepetible i amb reaccions igualment diferenciades. El que sembla, en tot cas, és que els “antivacunes” per ideologia o convenciment són pocs, i que la majoria dels que no s’han immunitzat ha estat per mandra, per considerar que, a la fi, una grip és quelcom lleu, més o menys com un refredat una mica fort, fàcil de curar en pocs dies. Deien metges antics que un refredat medicat dura una setmana i, sense medicar, vuit dies.

I arribats a aquest punt és quan cal recordar, com fan tots els metges, el perill de l’automedicació, per molt que sigui limitada a l’específic, i les dosis que “ja ens van receptar l’any passat”, o en qualsevol altre moment.

Encara és “viva” l’oportunitat de prevenir, d’evitar, les molèsties de la malaltia que Serrat augurava fatal per a “la tieta”. I si encara cal un motiu de convenciment, recordeu els estralls que podia haver causat una altra malaltia i pandèmia, la del coronavirus, la famosa covid, sense la celeritat i eficiència amb les quals la comunitat científica internacional va trobar la vacuna. Sí, VACUNA.