A Montserrat des d’Engordany

Dilluns vinent, festivitat de la Puríssima, acaba l’any del Mil·lenari de Montserrat, iniciat el 8 de setembre de 2024, festa de les marededeus trobades. La commemoració dels mil anys esdevinguts des de la fundació del monestir de Santa Maria de Montserrat per l’abat de Ripoll i bisbe de Vic, Oliba, fill dels comtes de Cerdanya, ha fet de Montserrat un destí de pelegrinatge durant tot aquest 2025, amb un degotall constant tant els dies feiners com els caps de setmana, quan hi ha pujat la major part de les romeries de grups, associacions, confraries i persones individuals de la més diversa índole i procedència. A l’espera de les xifres de pelegrins arribats a Montserrat durant els 15 mesos de commemoració del Mil·lenari, i tenint en compte els prop de tres milions que hi acudiren l’any 2024, podem suposar que la xifra serà superada en molts centenars de mils. Si ho comparem amb els visitants del Principat d’Andorra, que el 2024 va arribar gairebé als 10 milions, ens adonem de l’atractiu de Montserrat com a santuari, situat en una muntanya tan singular com destacada orogràficament, sense cap altra que li faci ombra, emplaçada no ben bé al cor geogràfic de Catalunya (aquest és a Pinós, al Solsonès, a trenta-quatre quilòmetres en línia recta) però sí visible des de la majoria dels caps de serra i dels turons que encerclen les planes catalanes, i també dels més llunyans i alts cims del Pirineu. Des de la llunyania, la muntanya i sabent-li a recer, el santuari de Montserrat, són com un far, com una fita encesa, aquell atraient estel, punt de llum i de claror, cantat per mossèn Cinto Verdaguer a la tornada del Virolai: “Rosa d’abril, Morena de la serra/ De Montserrat estel/ Il·lumineu la catalana terra/ Guieu-nos cap al Cel/ Guieu-nos cap al Cel”.

La devoció a la Mare de Déu de Montserrat, secular, corprenedora, ja que ens és pregona en el temps i en el cor, ha tingut en el Mil·lenari un afermament, una renovellada fe i admiració. Des del més personal i íntim sentiment religiós fins a les expressions col·lectives culturals i lúdiques, pujar a Montserrat, anar a Montserrat amb motiu del Mil·lenari, és un apropament sincer i viscut, un atansament espiritual al santuari de la Mare de Déu de Montserrat, en agraïment, en expressió de goig, en sentida vivència. En el silenci respectuós de la pregària, en els cants de la litúrgia, en les veus melodioses de l’Escolania (elevades en estol musical des del segle XIV), hi ha l’empremta de tots els monjos de Montserrat, mantenidors del culte com a comunitat d’esperit, que han fet de Montserrat la seva casa durant els mil anys de vida, assaborint les bonances i afrontant les maltempsades de la història.

Els monjos de Montserrat també bastiren casa a Andorra. Hi arribaven l’any 1932 amb la comesa de construir i portar una escola, en convinença amb el Molt Il·lustre Consell General i el beneplàcit del Copríncep episcopal Justí Guitart. Engegaren amb l’escola un seguit de contribucions, en podem dir ben bé així, en la promoció i progrés cultural de les Valls d’Andorra. La petita comunitat benedictina de Montserrat a la seva casa d’Andorra, a Engordany, va obrar de manera generosa, amb profit general. Van participar i col·laborar en cultura i devocions; van moure fils i accions en pro de la llengua catalana, com el seu vincle amb l’editorial Casal i Vall. El seguit d’accions mereix d’Andorra, ho hem dit en altres ocasions, un recordatori agraït en forma de recopilació històrica, un llibre, un documental, perquè sigui visible l’agraïment i tangible la seva obra. Ben segur que sense la presència dels benets de Montserrat a Andorra, l’embranzida cultural i fins i tot econòmica, lligada al turisme, no hauria estat tan prematura ni efectiva. Per posar un exemple de la seva dedicació: en aquestes dates de començament de desembre de l’any 1955, és a dir, fa 70 anys, dos monjos de Montserrat, el pare Ambròs Caralt i el pare Enric Graner, eren el puntal principal de l’Esteve Albert en els preparatius del que seria el primer pessebre vivent a Engordany, estrenat el dia 31 de desembre de 1955. El pare Ambròs i el pare Enric treballaren en la selecta de cançons i en la música que ompliria aquell pioner pessebre vivent de joia i veus. L’Esteve Albert els ho va agrair sempre, el fet d’haver cregut i impulsat la seva creació artística de caràcter nadalenc, acabat d’arribar –l’Albert– feia pocs mesos, aquell estiu, des del Maresme. D’igual manera, i sense entrar en detall, anys després el pare Cebrià Baraut seria aglutinador feraç i imprescindible en els estudis de la vella història de les valls d’Andorra i del Bisbat d’Urgell.

A Montserrat des d’Engordany una salutació cordial, com diem en expressar els sentiments quan notem el caliu i la germanor al cor. Valgui el Mil·lenari de Montserrat per relligar l’amistat entre les valls andorranes i l’abadia de la qual van sortir decidits monjos per assaonar la cohesió social d’Andorra.