Dades, claus i agents d’IA per a la nova economia (i II)

Per què estar fora del camp del CLOUD Act ho canvia tot

Tornem a les nostres muntanyes.

Imaginem dos escenaris:

1. Les vostres dades són en un centre de dades operat per una empresa nord-americana o controlada per ella.

Encara que tot sigui físicament al vostre país, una decisió judicial dels EUA pot, en teoria, exigir l’accés a determinades dades en virtut del CLOUD Act.

2. Les vostres dades són en un centre de dades sobirà, explotat per una entitat no sotmesa a aquest tipus de llei extraterritorial, amb les claus criptogràfiques gestionades localment segons el model de tres claus.

En el primer cas, la vostra sobirania depèn molt de la bona voluntat del proveïdor i de la seva capacitat per resistir o negociar.

En el segon, qualsevol demanda externa ha de passar per les vostres pròpies regles: cooperació judicial, tractats, jutge local. L’empresa no pot “obeir d’amagat”, senzillament perquè no té, tota sola, les claus necessàries.

Per a un Estat, la diferència és enorme:

- per a les dades de salut,

- per als secrets industrials,

- per a infraestructures crítiques,

- per als serveis més sensibles.

No es tracta d’una postura antiamericana ni anti-res.

És una pregunta molt simple:

Qui decideix, en última instància, què és legítim mirar, utilitzar o compartir?

Vosaltres, o un jutge estranger que els vostres ciutadans no han elegit mai?

La nova economia de la dada: no només gigues, sinó decisions

Tenir un centre de dades sobirà ultraxifrat està molt bé. Però si només serveix per guardar arxius com qui guarda capses en un traster, la història s’atura aquí.

La nova economia de la dada no és només una qüestió de dades: és una economia de decisions automatitzades, de serveis intel·ligents, d’agents que treballen per nosaltres.

Un agent d’IA és com un petit col·laborador digital que:

- llegeix documents,

- detecta anomalies,

- genera alertes,

- proposa accions,

- i, de vegades, executa tasques senzilles (recordatoris, planificacions, verificacions, etc.).

En una ciutat, pot ser un agent que vigila les fuites d’aigua.

En un hospital, un agent que assenyala una visita crítica oblidada.

En una pime, un agent que segueix les factures i evita retards de pagament.

Però perquè aquests agents siguin útils, han d’accedir a les vostres dades: els vostres sensors, les vostres bases, els vostres històrics.

I llavors apareixen dos camins possibles:

- o bé envieu tot això a un gran núvol global, operat per gegants estrangers,

- o bé feu funcionar aquests agents en el vostre propi núvol sobirà, sota les vostres lleis, amb les vostres claus.

En el segon cas, cada aplicació, cada cas d’ús reforça un patrimoni nacional de dades i d’algoritmes, en lloc d’alimentar només el valor de plataformes llunyanes.

Zero codi: quan qui sap del negoci pren les regnes

Queda un problema: qui construirà tots aquests agents?

Els desenvolupadors són escassos. Les administracions, els hospitals, les pimes no tenen exèrcits de programadors disponibles per a cada necessitat.

Aquí entren en joc les plataformes de zero codi agentives.

El principi: en lloc d’escriure codi, s’assemblen a blocs visuals:

- “Aquí, les meves dades” (sensors, bases, fitxers),

- “Aquí, una regla” (si se supera tal llindar, si es compleix tal condició),

- “Aquí, una acció” (enviar un SMS, crear un tiquet, iniciar un pagament segur, etc.).

En qüestió d’hores o dies, una infermera, un gestor de xarxa, un director d’institut pot dissenyar un agent d’IA adaptat a la seva realitat, sense haver de convertir-se en informàtic.

És com si es donés a cadascú la possibilitat de construir el seu propi Steinmetz digital, especialitzat en el seu àmbit.

I si aquesta plataforma de zero codi està allotjada en un núvol sobirà, xifrat de forma postquàntica i fora de l’abast del CLOUD Act:

- les dades no surten del perímetre de confiança,

- els agents treballen a prop de la font,

- el valor creat roman, en gran part, al país.

El núvol sobirà com a infraestructura de confiança

En el fons, un centre de dades sobirà no és només infraestructura tècnica.

És una infraestructura de confiança.

- Confiança dels ciutadans: “Les meves dades de salut no volen cap a un lloc desconegut.”

- Confiança de les empreses: “Els meus secrets industrials no poden ser requisats sense que el meu país ho sàpiga i hi digui la seva.”

- Confiança dels innovadors: “Puc construir serveis sobre una base jurídica clara i estable.”

- Confiança dels socis estrangers: “Sé on són les dades, sota quines lleis, amb quins mecanismes de control.”

La criptografia postquàntica amb tres claus hi afegeix una capa:

fins i tot si algú copia tot avui pensant trencar-ho demà, es troba davant de murs pensats per al futur.

Les plataformes de zero codi agentives transformen aquesta confiança en motor econòmic: permeten que milers d’actors creïn ràpidament serveis d’alt valor afegit, exportables, sense renunciar a la sobirania.

Una història de llum

Tornem a l’apagada de llum del principi.

Aquell vespre, en el petit país de muntanyes, al cap de pocs segons tot va tornar a la normalitat.

La gent va reprendre el sopar, les sèries, les converses.

Però en algun lloc, en un despatx, algú va entendre que la propera fallada potser no seria elèctrica.

Podria ser jurídica, política, digital: un conflicte de lleis, una ruptura de servei, una fuga de dades.

Construir un centre de dades sobirà, protegir-lo amb xifratge postquàntic de tres claus,

fer-hi funcionar plataformes de zero codi agentives per explotar amb confiança la riquesa de les dades:

no és un caprici tecnològic.

És una manera moderna de dir:

“Volem entrar a l’economia de la dada, però sense deixar les nostres claus a la porta. Volem llums més intel·ligents, sense perdre mai l’interruptor.”

Potser, d’aquí a uns anys, aquesta història es recordarà com un moment discret però decisiu: el dia que alguns països, grans i petits, van decidir deixar de ser només consumidors de núvols per convertir-se en constructors dels seus propis cels digitals.