Un món on valgui la pena ser jove

La infelicitat juvenil és un crit silenciat que ja no podem ignorar. En una etapa que hauria de ser de descobertes i entusiasme, molts joves viuen instal·lats en una tristesa que no esperaven trobar. Les xarxes socials amplifiquen inseguretats, l’insomni s’ha convertit en company de nit i les perspectives de futur semblen més fràgils que mai. No és només la pressió dels estudis o la dificultat per emancipar-se. El cop més dur és la sensació que el món que se’ls havia promès no existeix.

Estudis mostren que, per primera vegada, la joventut és el grup menys satisfet amb la seva vida. Parlar de “generació de cristall” és injust. No són més dèbils, són més conscients. I alhora, més exposats. Són joves que han crescut hiperprotegits en el món real, però completament sols al món virtual. Una generació que dorm pitjor, que s’exigeix més i que compara la seva vida amb pantalles irreals.

Molts se senten atrapats entre dues forces contràries

També és una generació que ha après a posar nom al que li passa. Avui un adolescent sap què és l’ansietat abans que l’estabilitat laboral. Sap què vol dir “burnout” molt abans de tenir la seva primera nòmina. Aquesta capacitat de reconèixer el malestar no els fa fràgils; els fa més lúcids que moltes generacions anteriors. I aquesta lucidesa és incòmoda, tant per a ells com per als adults que no saben com acompanyar-la.

Però hi ha un altre factor que pesa: la solitud. Mai havia estat tan fàcil estar connectat i tan difícil sentir-se acompanyat. Les xarxes han substituït les places, els videojocs han ocupat l’espai del carrer i la immediatesa ha erosionat la paciència necessària per construir relacions reals. I quan un jove decideix sortir d’aquest circuit, sovint queda aïllat del seu propi grup. És un parany col·lectiu del qual costa escapar.

La pressió de “ser feliç” també juga en contra. Venim d’una cultura que ha convertit la felicitat en un objectiu, en un indicador, en una mètrica. Ens hem obsessionat tant per mesurar-la que hem oblidat que la felicitat no és una corba ascendent, sinó una experiència intermitent. Si un jove creu que ha d’estar bé sempre, la frustració està assegurada. I aquí rau un dels grans malentesos del nostre temps: confondre el benestar amb l’absència total de malestar.

A més, molts joves se senten atrapats entre dues forces contràries. D’una banda, un mercat laboral hipercompetitiu que els exigeix ser brillants, multilingües, resolutius i creatius. De l’altra, un relat social que els demana que siguin autèntics, que es cuidin, que siguin feliços i que mantinguin una vida equilibrada. Com encaixa tot això en un sol cos de setze o vint anys? La veritat és que no encaixa. I aquesta dissonància permanent desgasta.

També cal dir que aquesta generació ja no té un camí previsible. Els adults d’avui, quan eren joves, sabien (o creien saber) què tocava fer: estudiar, treballar, formar una família. Avui, tot això s’ha fragmentat. La vida ja no és lineal i això, que podria ser una oportunitat, de vegades es viu com una amenaça. La incertesa pesa, i pesa molt.

Malgrat tot, hi ha motius reals per a l’esperança. La joventut d’avui és crítica, valenta i profundament sensible. Reivindica la salut mental, defensa la diversitat, qüestiona els models antics i sap detectar les seves pròpies ombres. El repte no és que siguin més forts, sinó que no hagin d’estar sols mentre creixen.

Què podem fer, doncs? Recuperar espais reals de convivència, limitar l’excés de pantalles, educar en l’autonomia i no en la por, i sobretot, escoltar-los sense jutjar. Els joves no necessiten sermons, necessiten adults presents.

Acompanyar-los passa per recuperar el que s’ha perdut: la comunitat, el joc lliure, el temps sense pantalles, el respecte pels ritmes naturals, la responsabilitat sense sobreprotecció. Els joves necessiten adults que confiin en ells i que els donin oportunitats reals per equivocar-se, créixer i construir el seu futur. Necessiten sentir que no estan sols.

Cal tornar a explicar-los que la felicitat no és una línia recta ni un estat permanent. Que la tristesa no és un fracàs. Que la vida adulta no és fàcil, però tampoc és un desert. Que poden trobar sentit, direcció i força fins i tot enmig del caos.

I sobretot, cal recordar-los —i recordar-nos— que encara hi ha motius per creure en el demà. Que el futur no és només el que hereten, sinó el que creen. Que hi ha alternatives, camins nous, oportunitats inesperades. Que el món també està ple de gent que treballa cada dia per fer-lo més habitable.

La generació que avui se sent perduda pot ser la que, precisament per aquest dolor, transformi el que no funciona.

Només cal que els escoltem, els entenguem i els acompanyem sense por. Perquè, al final, la seva infelicitat no és un diagnòstic: és un missatge. I encara som a temps de respondre’l amb esperança, valentia i humanitat.

Potser no podem resoldre tots els seus problemes, però sí podem fer una cosa decisiva: oferir-los un món on valgui la pena ser jove. Un món on puguin equivocar-se sense que això sigui un drama. On puguin trobar el seu lloc sense pressa. On sentir-se perdut no sigui una derrota, sinó un pas més del camí. I això, encara hi som a temps de construir-ho plegats.

El passat 5 i 6 de novembre, Cooperand va organitzar JUVENTIA25, un congrés internacional de dues jornades subvencionat pel Comú i Govern d’Andorra, amb el suport de Morabanc, dirigit a la joventut iberoamericana. Presencialment van estar convidats un centenar d’alumnes de batxillerat del Col·legi Sant Ermengol i vitualment, en streaming, va arribar a més de 10.000 joves i famílies del país, d’Espanya i a mig centenar d’unitats educatives de Llatinoamèrica.

Ponents andorrans, espanyols i llatinoamericans experts en psicologia, sociologia, sexologia, creixement personal i comportament prosocial van posar sobre l’escenari problemàtiques que pateixen cada dia els joves i de les que no es parlen a casa ni a l’escola.

Un congrés que va oferir respostes als joves, els va convidar a la reflexió i van poder donar la seva opinió interactuant entre ells i amb els experts des dels seus seients i a dalt de l’escenari, compartint i afavorint la participació de tots en un espai únic amb ells com a protagonistes del procés.

Aquestes jornades ens permetrà extraure amb dades reals a partir de qüestionaris realitzats pels mateixos assistents, L’Observatori de la Joventut de Cooperand, on any rere any i de forma recurrent es pugui oferir i ampliar la informació obtinguda amb conclusions i anàlisi de gran valor qualitatiu i quantitatiu per a tots els professionals, institucions i famílies que es preocupen pel futur dels joves.