'Bigotón'

La darrera setmana va traspassar un personatge del futbol internacional sense que la informació mereixés un titular, en cap primera plana, eni dels mitjans “generalistes”, ni dels esportius. Tampoc dels catalans. Era Azkargorta, predecessor de l’altre Xabier –Clemente- que portaria els “pericos” més lluny que ningú a Europa, amb els jugadors molt majoritàriament incorporarts per l’anterior.

Azkargorta va ser sempre una d’aquelles persones que no necessitava  mai exhibir títols –tenia el de Medicina i a la capital catalana va iniciar el doctorat en oftalmologia, conscient de les eminències internacionals en la matèria establertes a la ciutat.

La coincidència a la “casa i casal” -temporal com acostuma a ser les de professionals d’oficis “nòmades”: el periodisme i encara més les banquetes dels camps de futbol. Ens va regalar estones de conversa, sempre amenes, sempre variades, perquè Xabier enraonava de tot, i –com diria un altre basc- “con fundamento”, tan se valia si tocava de política –basca, espanyola o internacional, com de cultura i llengües –ell també començava a esforçar-se amb el català- i, naturalment, de futbol, tot i que d’això no tant com els mestres posteriors: l’altre “Txabi” i un ja gran “Piru” Gainza, en una de les petites llotges de l’antic San Mamés, convidat per l’Athletic -no li digueu mai “el Bilbao” si us voleu evitar una correcció immediata i un  xic emprenyada-.

Amb la senzillesa dels qui no necessiten demostrar res i a la vegada sense encaramar-se a cap càtedra virtual l’estona sempre se’ns feia –al menys se’m feia- curta.

Després les feines ens van separar. Ell aniria a la seva Bolívia estimada i on tant l’estimaven des que va fer el que ningú més havia assolit ni ha aconseguit mai més: portar l’equip nacional del patit país a una fase final del campionat del món; concretament el de 1994 als Estats Units. Potser sabia aprofitar com a local l’avantatge de l’efecte de la gran altitud de l’altiplà sobre visitants acostumats a disputar els partits a nivell de mar o poc més.

El cas és que feia temps que “el bigotón” havia passat a ser “el professor” I que podia haver tornat al seu Euskadi. No li faltaven mitjans ni, segurament, oferiments d’ocupció a casa seva. Però aquest és un cas que demostra exepció en la dita de Crispín, el personatge del Nobel Benavente quan deia a Leandro, jove enamorat: “millor que crear afectes és crear interessos”.

Com a metge. Azkargorta devia conèixer els inconvenients de l’aluitud per als afctats de cardiopaties. Fins i tot havia rebut diversos “avisos”, en forma de crisis, en els darrers deu anys,

També existeix la fama de tossuts dels bascos, tot i que menys estesa que per als de Navarra i els veïns aragonesos. Però segons les estadístiques d’esperança de vida, arribar només a 72 anys, més que sigui a l’altiplà de Bolívia, és “matinar” massa.

També hi ha una altra frase feta: “morir d’amor”.  I segons tots els indicis, aquest home de futbol havia decidit acceptar el perill de la probable –i demostrada- fatalitat, que no “baixar-se’n” de l’altiplà.

Si un dia, qualsevol dia, millor que trigui, ens trobem al “més enllà”, de ben segur demanaria al “professor” que, amb la seva saviesa fes un acceptable  jugador d’aquest maldestre que no va voler ni l’equip de suplents a col·legi perquè, tot i la innegable bona voluntat i persistència, mai va deixar de tenir, com es deia aleshores, “dos peus esquerres”.