L’avortament: la llibertat enfront del valor de l’existència humana

Durant les pròximes setmanes voldria convidar-te a una reflexió reposada sobre una de les qüestions més decisives i, alhora, més difícils del nostre temps: l’avortament. Es digui el que es digui, la polèmica és oberta; però, més enllà de les consignes ideològiques, m’agradaria recórrer amb tu, al llarg de diversos lliuraments, els arguments que el nostre present ha elaborat entorn d’aquesta qüestió, amb l’esperança que pensar amb deteniment continuï sent possible.

L’avortament ha experimentat en poques dècades un viratge radical. De ser condemnat per immoral i delictuós, ha passat a legitimar-se socialment i jurídicament, fins a consolidar-se com un eix fonamental per a bona part del feminisme contemporani i com una pràctica àmpliament acceptada a les nostres societats occidentals, fins al punt que es vol erigir en un dret universal; així ho expressava, per exemple, fa un temps, el nostre Copríncep francès. Cal advertir, però, que aquest gir no ha sorgit del no-res, sinó que és fruit d’un llarg procés de transformacions culturals i polítiques que es van consolidar el segle passat. Entre aquestes transformacions destaquen especialment la progressiva secularització d’Europa i l’expansió d’un individualisme cada cop més accentuat, que han desplaçat l’eix del debat, situant al centre no ja el valor de la vida humana, sinó la llibertat individual.

Es digui el que es digui sobre el tema, la polèmica és oberta

Entesa en el seu sentit més bàsic, aquesta llibertat remet a la capacitat de cada persona d’autorealitzar-se mitjançant el desenvolupament dels seus projectes vitals. En aquest sentit, el dret a la llibertat individual es presenta com el marc imprescindible que garanteix a cadascú la possibilitat de dur-los a terme sense coaccions externes. Això implica, de manera immediata, rebutjar qualsevol forma de violència física no consentida, de manera que ningú no pot ser agredit per impedir-li exercir la seva voluntat ni, encara menys, obligat a actuar-hi en contra. Una de les formulacions més reconeixibles d’aquest principi es pot trobar en la coneguda consigna feminista El meu cos, la meva decisió. Corejada en manifestacions i recollida en manifestos, aquesta proclama expressa amb contundència l’aspiració que cap instància externa, sigui l’Estat, l’Església o la tradició, s’atribueixi el dret de decidir per les dones.

Aquesta apel·lació a l’autonomia té, sens dubte, una gran força persuasiva, perquè apel·la a un bé que tots reconeixem com a molt valuós, la llibertat. Tanmateix, per valorar-ne l’abast real convé fer un pas més i recordar que aquesta mai no és absoluta: els seus límits apareixen allà on comença la dels altres, fet que permet que diverses creences i maneres de viure coexisteixin sense imposar-se mútuament, assegurant així un espai de pluralitat i respecte recíproc; i, de manera encara més decisiva, quan es tracta de salvaguardar el pressupòsit mateix de tota llibertat, la vida. En efecte, aquesta constitueix el fonament que sosté qualsevol altre dret; sense garantir-la de manera ferma i incondicional, la llibertat, la igualtat davant la llei, la justícia o la propietat perden el seu sentit, perquè tot dret amb aplicació real exigeix abans l’existència mateixa del subjecte que el posseeix. Negar aquesta protecció equival a fer de la vida un bé revocable a discreció d’altres, i així n’afebleix el fonament mateix de qualsevol altre dret.

Amb això en ment, podem entendre millor en quin sentit el lema feminista El meu cos, la meva decisió, en absolutitzar l’autonomia com si pogués imposar-se fins i tot per damunt de la vida, resulta problemàtic. Tot i que és comprensible com a expressió de la reivindicació d’un espai d’autodeterminació, passa per alt que, en aquest cas, no hi entra en joc únicament la voluntat de la dona, sinó també l’existència d’un tercer, el nasciturus, la vida del qual obliga a replantejar els termes del debat més enllà de la sola capacitat d’agència.

Arribats aquí, convé abordar l’objecció més habitual, aquella que sol plantejar-se davant del que acabem d’exposar i sobre la qual es fonamenta bona part del discurs en defensa de l’avortament. Se sosté que tot el que s’ha expressat fins ara mancaria de validesa si el nasciturus no fos realment un ésser humà. En tal cas, el dret a la vida no entraria en joc i la qüestió es reduiria únicament a la llibertat de la dona sobre el seu cos. Aquesta objecció mereix ser presa seriosament, perquè, si no es tractés d’una vida humana, el dilema que hem plantejat s’esvairia immediatament. Si, per contra, es reconeix que sí que ho és, el conflicte adquireix una altra dimensió, ja que no es tracta només d’oposar llibertat i vida, sinó de preguntar-se què significa realment ser humà i quan comença aquesta realitat. Al llarg dels següents articles examinarem els principals criteris –biològics, tècnics, legals i ontològics– amb què s’ha intentat respondre a aquesta pregunta.