“Mireu la neu que cau”

Fa unes quantes setmanes, l’articulista Joan Ganyet escrivia en aquest diari un text sobre la prosa de Txékhov. Se centrava en la Sala 6, un llibre publicat el 1892 sobre el viatge de l’autor rus a l’illa de Sakhalin, a la part més oriental de Rússia. Jo, en canvi, em referiré al teatre de Txékhov, en concret a les darreres quatre obres, considerades avui com quatre monuments del teatre universal.

Quan vaig descobrir Txékhov jo tenia 18 anys. Vaig anar a veure una representació de L’hort dels cirerers al teatre Romea de Barcelona. Vaig quedar impressionat. Aquella obra era totalment diferent del tipus de teatre d’aficionats en què ens movíem els joves en aquells anys. Era l’antiteatralitat, si es pot dir així. Un dels grans estudiosos de Txékhov, Jean-Louis Barrault, escriuria: “A L’hort dels cirerers cada instant té la seva pròpia densitat, però aquesta densitat no es troba en el diàleg, sinó en el silenci, en la vida que passa.”

Vaig ‘descobrir’ Txékhov quan tenia 18 anys. Vaig quedar impressionat

L’hort dels cirerers és la darrera de les seves obres i es va estrenar a Moscou el 1904, pocs mesos abans de la mort de l’autor. La representació va ser un èxit clamorós, amb un públic rus ja plenament entregat al seu teatre. Però va costar molt arribar a aquest punt perquè el contrast dels seus textos amb la moda teatral del moment era molt accentuat. En efecte, l’estrena de la primera de les seves obres llargues, La gavina, va ser un fracàs absolut. El públic de final del segle XIX no comprenia que en acabar el segon acte encara no hagués passat res. Els crits contra la posada en escena i les bromes del públic sobre el text, gairebé van impedir que l’obra es pogués acabar. L’endemà totes les crítiques van ser ferotges contra aquell nou concepte de teatre que presentava Txékhov. Va haver de passar temps perquè La gavina triomfés per sempre.

‘L’hort dels cirerers’, estrenada el 1904, és la seva darrera obra

L’oncle Vania, estrenada tres anys després, ja va obtenir millors crítiques, però encara amb reticències perquè l’obra també tenia uns trets difícils de pair: la repetició dels gestos quotidians, l’avorriment de la vida al camp, el fracàs de les aspiracions cap a qualsevol ideal... I la plasmació d’aquest ambient va continuar en els seus escrits posteriors. Fins i tot quan el 1901 Txékhov va acabar de llegir la seva següent obra, Les tres germanes, al grup d’actors que l’havien de posar en escena, es va produir una mena de protesta dels actors cap al director. “Aquesta obra no es pot representar”, li van dir. “No hi passa res, no hi ha acció.” Efectivament, l’única acció de Les tres germanes és la manca d’acció. Com a les altres tres grans obres de Txékhov, passen els anys, passa la vida, passen les il·lusions perdudes, passen els somnis de joventut que gairebé mai s’han complert.

De fet, Les tres germanes planteja obertament l’interrogant sobre quin pot ser el sentit de la vida. Una de les germanes, Maixa, es pregunta: “De tota manera, la vida ha de tenir un sentit?” I Tusenbach contesta amb una frase que s’ha convertit en una icona del teatre de Txékhov: “Un sentit? Mireu... Mireu la neu que cau. Quin sentit té?”

L’escriptor Joan Oliver (Pere Quart), que va adaptar al català alguna de les farses curtes de Txékhov, explicava les característiques de les quatre obres que he mencionat: “Desproveïts d’acció... aquests drames tenen per herois uns éssers cansats i irresoluts, sense energia ni desitjos, refugiats en somnis que oculten un incessant marciment, una decadència irrefrenable.” Uns éssers, es podria afegir, que són conscients de la vida dura i penosa que pateixen, però amb el convenciment que aquesta vida canviarà més endavant. Una mena de resignació amb relació als cops del destí i amb l’esperança d’un futur millor, un futur llunyà, a vegades molt llunyà...

“Hem de viure oncle Vania. Hem de passar molts dies i moltes vetlles interminables... Treballarem pels altres sense repòs... I aleshores una altra vida sorgirà, radiant, bella, perfecta, i pensarem en els nostres sofriments actuals amb un tendre somriure i descansarem. Descansarem...” (L’oncle Vania).

“Passarà el temps i nosaltres deixarem aquesta terra per sempre i tothom ens oblidarà, oblidaran les nostres cares, les nostres veus... Però els nostres sofriments es transformaran en joia per als que vindran després de nosaltres.” (Les tres germanes).

“La propietat ja no és nostra, és cert, però no ploris mare, la vida no s’acaba aquí... Vine amb mi. Plantarem un nou cirerer més bonic que aquest, ja ho veuràs. Tot s’aclarirà i una alegria tranquil·la i fonda omplirà el teu cor com el sol de la tarda.”  (L’hort dels cirerers).

Anton Txékhov va morir el juliol del 1904 a Badenweiler, Alemanya, on s’havia instal·lat per tractar-se de la tuberculosi que patia des de feia temps. Tenia només 44 anys.